Estic envoltada de persones que són tan caloroses que ja ara, quan encara no hem enfilat ni el mes de maig, vaticinen quin dels tres propers estius moriran d’un infart o d’un cop de calor. Són fàcils de reconèixer, fins i tot quan no poden escapolir-se d’una multitud, el seu enemic públic número u. El mai dissimulat rostre malhumorat i els seus bufecs compassats els delaten. I són capaços de mantenir aquesta actitud de desesperació vint-i-quatre hores al dia, que ningú es pensi que donen un respir a la resta. També resulta senzill detectar-los per la seva obsessió malaltissa a obrir totes les finestres que van trobant al seu pas, tant és que siguin les de la pròpia llar, les de la llar aliena o les de l’autobús que condueix aquell home que es nega a engegar l’aire condicionat, potser per culpa d’un cap que està obsessionat amb l’estalvi. Sabran si tenen a prop una persona extremadament calorosa perquè durant els mesos de l’hivern reparteixen el seu temps entre les amenaces de retirar el nòrdic el dia que menys t’ho esperis i la recerca incansable d’excuses per apagar la calefacció, abusant sobretot de dos arguments: que la factura de la llum acabarà pels núvols i que aquella calor artificial només pot provocar mal de cap i no pot ser bona per a la salut. Odien, tots ells, la gent que no és calorosa, fins i tot aquella amb la qual mantenen uns estrets llaços de sang. No ho poden evitar, la calor pesa més que allò que pugui sentir el cor. Per reblar el clau, he arribat a la conclusió, després d’un metòdic treball d’observació, que detesten fins a l’extrem els insectes que abunden al carrer les jornades de temperatures altes, fet que es tradueix en la multiplicació de la seva mala llet cada cop que es creuen amb una panerola, viva o morta, o senten el brunzit d’un mosquit. Els calorosos són en si mateixos una espècie, i cada cop més estesa.