Esperar forma part de la vida humana. És un verb essencial de la nostra condició. L’inquilí del sistema tecnocapitalista s’ha acostumat a obtenir l’objecte del seu desig amb gran celeritat. No està disposat a esperar i si l’espera és massa llarga, advé la desesperació. Ho vol tot immediatament. Aquest immediatisme va unit a la incapacitat per al goig. A tota hora veiem com els dispositius es converteixen en extensions de la nostra imaginació, dominada pel moviment compulsiu del nostre polze.

El que arriba de l’altra banda del dispositiu és una allau inabastable d’estímuls que acaparen la nostra atenció fins al punt d’anul·lar-la. Es pot dir que la societat tecnocapitalista ha sucumbit a una mena de TDA global. La sofisticació tecnològica ens permet retallar la distància entre jo i objecte de desig. El jo es troba instal·lat en un món-aparador. Hi ha tot el que pugui imaginar i molt més. La digitalització dels objectes permet al navegant tenir-los a la seva disposició sense sortir de casa i es recrea amb ells a través de la pantalla. Això activa la pulsió consumista a la màxima potència.

L’aparador ja no és al bulevard. És a la pantalla del mòbil i està il·luminat i obert els set dies de la setmana i durant les vint-i-quatre hores del dia. Sempre hi pots entrar, sempre pots consumir. No hi ha límit d’horari, ni d’espai. Instal·lat com està en una habitació sense parets, el desig de l’inquilí d’adquirir objectes augmenta exponencialment perquè rep tota mena d’estímuls audiovisuals que el porten a consumir, a teclejar, a comprar a distància. El sistema posa totes les facilitats perquè el ciutadà es converteixi en un consumidor compulsiu a qualsevol hora del dia i des de qualsevol lloc del món. El món s’ha convertit en un gran centre comercial a la seva disposició, i ell va deambulant pels passadissos digitals fascinat pels objectes que es mostren a dreta i esquerra. Encara més, el sistema sap per quins passadissos ha de conduir l’inquilí en virtut dels seus gustos i apetències. Registra el seu patró de conducta, reté a la memòria les seves aficions i inclinacions i li ofereix el que potencialment li pot interessar perquè consumeixi de nou.

Aquesta facilitat per al consum l’ha malacostumat. Sense sortir de la seva habitació, l’inquilí del sistema accedeix a tots els objectes del món si disposa de connexió i de recursos econòmics per costejar-los. No cal moure’s de l’habitacle. Un servei diligent li lliurarà l’objecte cobejat en menys de vint-i-quatre hores, sigui un llibre de bibliòfil, unes sabatilles de córrer, una caixa de preservatius o una pizza Margarita. Se sent com un petit senyor feudal, però a escala planetària. El seu feu es dilata a través de la digitalització i accedeix, d’una manera indolent, al més llunyà, gairebé sense esforç. L’únic límit és el poder adquisitiu, però el sistema s’encarrega d’oferir-li productes que pugui comprar, perquè coneix els seus hàbits, la seva capacitat econòmica i sap adaptar-se al consumidor.

La colonització tecnològica del món de la vida no tan sols ha fet l’inquilí del sistema intolerant a l’espera, sinó incapaç d’un esforç continuat en el temps. No està acostumat a persistir en el seu afany per aconseguir l’objecte de desig. Si ha de lluitar o esperar, es cansa i canvia de pantalla o de servidor buscant alguna drecera per aconseguir l’objecte. S’ha habituat a tenir-ho tot al seu abast, davant dels seus nassos mentre navega per la xarxa, de manera que no està disposat a perdre temps per buscar allò que està ocult, allò que requereix esforç. L’obtenció indolent de l’objecte de desig té una conseqüència clara: l’objecte perd valor. Quan un objecte s’obté, fàcilment, a cop de teclat, perd la dignitat, es trivialitza i es relativitza. Quan, per contra, la seva consecució exigeix entrega, donació, constància, risc, fins i tot perill, l’objecte adquireix gran valor i la vida es converteix en una conquesta èpica. A la festa de l’hiperconsumisme res no té valor, perquè tot és accessible, res no importa, perquè tot és a l’abast. El sistema tecnocapitalista ofereix un gran ventall d’objectes i de serveis que l’inquilí espera gaudir, però no ofereix cap relat d’esperança, cap horitzó de sentit. Ofereix objectes, però cap futur col·lectiu i, per això, no satisfà l’avidesa de sentit de l’ésser humà, l’anhel d’una vida diferent.