El gelat fa estiu

No pot ser estiu tot el sant dia, ni tots els dies de l’any. De la mateixa manera que hi ha un moment per pencar, i avorrir l’obligació de la feina, hi ha d’haver també un moment per al gaudi, la plenitud sensorial. Cada cosa té el seu lloc i el seu moment. Els excessos confonen, desvirtuen el sentit de les coses. El premi s’aprecia quan és recompensa a l’esforç, no pas quan és plat de cada dia.

De totes maneres, hi ha qui ha decidit que pot intervenir en aquesta llei natural que regula els ritmes vitals. És algú que està convençut que es pot alterar el contrast entre els blancs i els negres, entre l’amor i el dolor, entre el gaudir del gust i el morir-se de les ganes. Tan simple com que aquest algú vol fer creure que tot ha de ser sempre plaent, un mar de desitjos que sempre han de ser satisfets.

El teatre d’operacions d’aquest món de panxacontentes és l’Eixample de Barcelona, on cada dia hi floreixen nous establiments pensats per convertir els seus carrers en un gran parc d’atraccions de l’oci, com si la ciutat s’hagués de desviure a tota hora per complaure el discórrer desvagat dels turistes, visitants embadalits, ànims eteris, consumidors compulsius de tot tipus de matèria supèrflua, sigui o no sigui comestible. I al centre d’aquesta estratègia de ciutat mutant, un producte que va camí de convertir-se en un emblema de la Barcelona contemporània: el gelat. Per ser més precisos, el gelato perquè el que cada cop és més habitual de trobar a Barcelona són establiments de signatura italiana que comercialitzen aquest tipus de dolç gelat i fred manufacturat a la manera transalpina.

Sí, l’Eixample barceloní comença a ser com una immensa geladeria italiana que és un tipus d’establiment on es ven un producte propi dels mesos de la calor, pensat per combatre la canícula, per degustar-lo vestit amb calça curta, xancletes de platja i samarreta de tirants. És a dir, ras i curt, el gelat fa estiu, fa vacances, situa qui el menja en un estadi d’ingravidesa mental, de desconnexió neuronal, feina fuig que em menjo un cucurutxo de tutti frutti.

I aquest és el problema, l’engany i fins i tot el drama, perquè el barceloní viu cada cop més en una ciutat de cartró pedra on les pedres són l’excusa per anar atrapant una legió estrangera que ve a passar-hi uns dies de descans i hi troba de tot, perquè la seva estada sigui el més plaent, com una llepada permanent en la cremositat d’un gelat.

Aquesta transformació urbana es fa més que evident a l’Eixample pacificat de cotxes que havia de ser un eix verd i que va camí de convertir-se en un forat negre. Al ritme de turistificació que porten carrers com el de Consell de Cent o Girona: en poc temps aquest eixos deixaran de pertànyer als seus veïns per ser territori exclusiu dels visitants ocasionals, menjadors compulsius de gelats.

L’estrany no serà el passavolant sinó el que encara tingui esma i diners per viure-hi. L’excepció i la festa que era fins ara anar un capvespre d’estiu a fer cua al Sirvent o seure en una terrassa de la Xixonenca es pretén convertir en un fet quotidià, impostat, com de vacances perpètues. Ara només falta que un ximple inventi el gelat Barcelona, que hauria de tenir gust de ciutat pencaire però que acabarà sent un ridícul bescuit de trencadís, sol i platja.