Quan fa tan sols unes setmanes es feia pública la mort de mossèn Raurich, rector de la Bisbal d’Empordà i d’altres parròquies veïnes, a excepció del lícit plany dels seus familiars i amics, així com dels feligresos –escadussers com arreu– que li confessaven els pecats, semblava una pèrdua que no anava més enllà del trasbals que suposa una nova baixa en el cens. A efectes humans no trauria a cap menystenir el condol i l’afectació de totes aquelles i aquells que el van conèixer, el van apreciar i el van estimar, però a efectes d’ofici la seva defunció suposava la pertinent activació del protocol burocràtic eclesiàstic de part del Bisbat de Girona destinat a trobar-li substitut. Un Bisbat del qual a més ell n’era partícip com a vicari episcopal, nomenament que va posar involuntàriament en perill quan, sense adonar-se’n, va fer un gest d’afluixar davant la petició popular de recuperar com a espai cultural les dependències de l’antic Foment Catòlic a la capital del Baix Empordà. Els jerarques de la seva ordre no van trigar a tocar-li el crostó i, davant el perill de perdre el càrrec i la consegüent retribució, va recollir cable i es va negar a fer cap mena de concessió o diàleg al respecte. Un cop més “amb l’Església hem topat”, com diria el Quixot a Sancho si Cervantes es digués Servent com pretén Norbert Bilbeny.  La casualitat ha determinat que mentre l’Empordanet es troba orfe de rector in pectore –temporalment el de Cruïlles cobreix la suposada emergència–, l’Occident sencer es trobi en una situació similar una vegada consumat el decés del papa de Roma. Amb la diferència, és clar, d’unes dimensions vaticanes –ergo planetàries– que fan que la hipocresia, la falsedat, l’estupidesa i la neciesa es multipliquin fins a l’infinit.

Produeix certa basarda veure com líders de països aconfessionals –el nostre–, altres declaradament laics –França– i aduladors personals del vedell d’or –Trump, Meloni, Miley…– simulen pregàries davant les càmeres d’un univers mediàtic, ja fa temps convertit en circ i venut a l’espectacle en inversa proporció al que és en realitat notícia i informació. I així estem, més a prop de l’opera buffa que de la comedia dell’arte. Decididament, habemus farsa.