Fill únic, ha heretat la casa familiar en un poble en expansió i en segona línia de mar; la seva història podria ser la de tants altres, si fa o no fa. Els pares van deixar la pagesia als anys seixanta per dedicar-se al comerç, van ser espavilats i van reeixir en temps de desenvolupament dins de la persistent dictadura, de manera que ell va tenir una bona carrera que el va portar a crear el seu propi bufet a la ciutat. Avui, ja jubilat, si l’hi pregunten, diu que les coses li han anat prou bé i es mostra satisfet amb certa contenció per no presumir de la fortuna, que és deessa fugissera si se l’anomena massa, i, a més, ningú no n’ha de fer res del que s’ha guanyat amb el seu esforç. Els fills? Endavant, ja campats. La salut? No es pot pas queixar i que duri. Tornem a la casa del poble, on va viure la seva infantesa i primera joventut i on s’ubicava també la botiga dels pares. Un cop arranjada, redistribuïts els espais i sacrificat el pati interior, n’han sortit cinc habitatges de 60 metres quadrats que està llogant a 900 euros, una mensualitat extra de 4.500 euros. Hi té tot el dret, n’és el propietari i el mercat ho permet i ho estimula, tot i que veu a venir que no podrà apujar el preu si la zona es declara tensionada, i això l’amoïna: no és just, la vida s’ha encarit molt en els últims anys.

Té raó: la vida és cara, molt cara per a alguns. Conec un dels seus llogaters, una parella de treballadors de poc més de salari mínim, amb penes i treballs per cobrir despeses i tenir cura del seu fill. Hi estan bé, al pis, perquè el pis està bé i és assolellat, però el cert és que s’hi estan perquè no han trobat res més assequible per evitar l’ofec del dia a dia; l’única alternativa seria col·locar-se en una habitació subllogada amb dret a cuina, però s’hi resisteixen perquè consideren la privacitat un valor necessari per a la protecció i educació del menut. Esperen poder aguantar i toquen fusta perquè l’arrendador no els augmenti la quota.

La seva història és també una de tantes –i no de les més extremes– dins del panorama depriment de l’habitatge que continua repercutint damunt la pobresa cronificada tot i els índexs de creixement macro. Informe presentat en la jornada Bonança econòmica i malestar social, com s’entén? organitzada per Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS): l’atur baixa (no tant aquest trimestre), s’han apujat el SMI i lleugerament la resta de sous, però hi ha un 25% de la població que no aconsegueix sortir de la vulnerabilitat i, en aquest aspecte, l’augment dels preus del lloguer –a Catalunya, d’un 56% en els últims anys– n’és un factor determinant. És prioritari corregir aquest desequilibri punyent entre salaris i costos que mena a un panorama de desigualtats estructurals. Els ingressos dels que més guanyen multipliquen gairebé per 5 els dels qui tenen baix poder adquisitiu, de manera que hi ha molt a fer quant a repartiment de la riquesa i en inversió social.

Cent anys enrere. El reportatge “Com fer-se ric el 2025” (The Economist) conclou, després d’analitzar el PIB d’uns quants països europeus, que la resposta rau en l’herència i no en un grau universitari i els màsters corresponents, ni tampoc en la capacitat d’emprendre negocis. Actualment la pecúnia més substanciosa s’obté per traspàs de riquesa, acumulació de propietats, especialment les immobiliàries, i revaloració descontrolada dels béns. Això significa que els salaris i els treballs productius són cada vegada més insignificants per garantir la mobilitat entre els sectors menys benestants; el que compta és el bressol, la posició de la família i els cabals transmesos, i aquesta modalitat que va esborrant el que pugui quedar d’ascensor social ens fa retrocedir com a mínim a nivells de desigualtat d’un segle enrere.

Els nostres protagonistes. Ens preguntem si el propietari podria viure bé si de la seva herència en cobrés lloguers de 600 euros en lloc de 900? Trauria un rèdit mensual de 3.000 euros. Ell ho sap, té casa pròpia a la ciutat i una pensió alta de jubilació –i també la té la seva parella–. El que és segur és que els arrendataris respirarien desangoixats davant la perspectiva d’un cost avinent al seu salari. No neguem la validesa dels acords polítics per regular el mercat, però també és veritat que cadascú de nosaltres i aprofitant les circumstàncies personals pot fer de més i de menys per millorar o empitjorar la situació.