Mitja hora després que dilluns se n’anés la llum i que, parlant amb la gent del carrer, m’adonés de la magnitud de la tragèdia, el primer impuls va ser anar a la recerca d’un transistor. El sentiment d’estar incomunicada va durar només alguns minuts, fins que vaig descobrir amb alleujament la ràdio del cotxe. La solució, per tant, va ser fàcil: no m’havia quedat tancada a cap ascensor i em podia moure a peu o amb automòbil per la ciutat. Però l’endemà de l’apagada general es van conèixer històries de persones que depenen de la tecnologia i que van veure compromesa la seguretat, la salut i fins i tot van veure perillar la seva vida. Gent gran amb problemes de mobilitat que viu sola i que es refia del servei de teleassistència per estar comunicada amb l’exterior. Malalts que estan hospitalitzats a casa i que depenen de màquines portàtils de suport vital que funcionen amb bateries. Vivim amb la il·lusió que som sostinguts per sistemes moderns de comunicació avançats quan en realitat, com en casos com el de la teleassistència, tant lloat per administracions de tots els colors i empreses privades, i tant estès per tot el territori com la gran panacea, s’ha demostrat que també és fal·lible. I si a més de recuperar els transistors a piles tornem també a les visites presencials?