Aquests últims dies diverses persones, tant del meu àmbit laboral a la Fundació SERGI com del personal, m’han interpel·lat amb relació a la meva opinió sobre la sèrie de la qual tothom parla, Adolescence. Crec que planteja una sèrie de qüestions i debats interessants d’abordar, és a dir, posa sobre la taula temes potser incòmodes però alhora necessaris, i ens obre la possibilitat de parlar-ne amb joves, amb famílies, amb professionals de l’àmbit educatiu i social, i amb la societat en general. Està en boca de tothom i cal aprofitar-ho, però per mi és interessant fer-ho des d’una perspectiva oberta i no tan centrada en l’anàlisi minuciosa dels detalls concrets de la sèrie. I alhora fer-ho defugint de l’alarmisme, la qual cosa sol passar quan es mediatitza un tema concret a partir d’una pel·lícula, sèrie o documental que es posa de moda.

Un tema cabdal que planteja Adolescence és l’impacte que té en la nostra manera d’estar i entendre el món, des d’una mirada sistèmica, el nostre entorn de socialització: la família, el grup d’iguals, el centre educatiu, el model social imperant, etc.

Com a educadora social que treballa amb infants, joves i les seves famílies des de l’acompanyament em ve al cap quin és el paper que hi tenim les professionals del món socioeducatiu. A Adolescence se’n parla en relació amb l’institut, però és extrapolable també a les entitats del tercer sector, de lleure, l’administració, etc. A la sèrie es mostra el centre educatiu com un entorn hostil, amb un professorat que expressa una dualitat entre formes més autoritàries i el “passar de tot” i no voler estar allà treballant amb les noies i nois. Per mi hi ha diversos elements que són imprescindibles i que hem de tenir integrats les professionals del món educatiu i social. Un és la mirada cap a infants i joves, que ha de ser capacitadora, positiva, amorosa i des del reconeixement. Un altre és el treball de la connexió interna, com diu Pepa Horno (psicòloga i consultora especialitzada en infància, afectivitat i protecció) entesa com la capacitat d’identificar les sensacions corporals i emocions que ens produeixen internament els estímuls que ens arriben. També calen entorns segurs i protectors, que infants i joves puguin viure com un espai de confiança i de bon tracte. És imprescindible també treballar des de la prevenció; no es tracta d’apagar focs des de la urgència (que també) sinó d’actuar abans. Per això cal presència, escolta activa, valentia des del fer i no des de l’obviar, i observació conscient de red flags, de les quals tant es parla amb relació a les violències masclistes. Un altre element és el suport a famílies, en el sentit d’eines i espais que possibilitem per tal que mares, pares i altres figures de referència puguin reflexionar, debatre, capacitar-se, etc. per tal d’exercir d’una manera positiva la seva responsabilitat en la criança. I seguint amb la responsabilitat, la de la professional de tenir treballada i integrada la seva història de vida, per poder dedicar-se al treball amb persones. I per acabar, una qüestió que pot sembla evident però que en la pràctica no ho és tant: és imprescindible que t’agradi treballar amb infants joves. Malauradament això no sempre és així, i et trobes a professionals que ni els agrada, ni estan a gust, ni tenen les competències professionals necessàries per poder ser una figura de referència positiva.

Així doncs, Adolescence és una oportunitat per obrir converses necessàries, escoltar les persones joves i repensar com les acompanyem. Una reflexió que ens recorda la responsabilitat col·lectiva que tenim com a societat en el seu benestar i desenvolupament.