Després d’un dimarts de pluja intensa i freda damunt la ciutat de Barcelona, com una cortina sanitària que esbandeix la porqueria urbana, l’endemà matí hi fa un aire tan fi que l’escena que es representa al bell mig de la plaça Tetuan encara transmet una sensació més saludable. Al peu de l’imponent monument al doctor Robert, i sota la mirada de les figures que conformen el conjunt escultòric, un grup de deu dones s’exerciten en el que aparentment sembla una alegre gimnàstica matinal en què reprodueixen la gestualitat que va fent una d’elles, situada al primer rengle, movent braços, cames i, així, el cos sencer.

No fan gimnàstica, ni cap altra disciplina oriental del tipus taitxí, pensades expressament per posar en forma el cos i sanejar la ment. El que fan és ballar amb una mecànica i uns exercicis gestuals que ben bé podrien ser la versió asiàtica de les modernes disciplines que es duen a terme als gimnasos occidentals on es fusiona la música i la suor. Una versió oriental, més reposada, tranquil·la i, aparentment, més saludable, encara més si es du a terme a l’aire lliure i en un matí fresc.

Les integrants d’aquesta singular i improvisada formació dansaire que fa bonic de mirar són una petita representació de la nombrosa comunitat xinesa que resideix a Barcelona, en bona part procedent de la regió de Zhejiang, petit gran territori de 57 milions d’habitants. Tot i haver marxat fa molts anys del seu país, la connexió amb els costums i la manera de fer xinesa es manté ben viva, i una d’aquestes pràctiques és el ball que cada matí entre quarts de deu i les onze, de dilluns a divendres, executen aquestes dones.

“Se’n diu ball a la plaça, i és un costum molt popular”, explica la Violeta o Xiean, segons utilitzi el seu nom occidental o l’originari de la Xina, una dona de 39 anys que és filla de Lisu, una de les alegres balladores de la plaça Tetuan. Del grup de dansaries, la Lisu és de les poques que parlen una mica, només una mica, d’espanyol, suficient per fer-se entendre que acaba de contactar per mòbil amb la seva filla i aleshores allarga l’aparell perquè sigui la Violeta la que expliqui la història de les dones que ballen a la plaça.

La Lisu, nascuda fa quasi 70 anys a Qingtian, població de 300.000 habitants que la Violeta defineix com “poble”, ha viscut i treballat a Saragossa, en el ram del tèxtil i la restauració, i ara s’està a Barcelona. Viu amb la filla, que regenta un negoci de productes de cosmètica al carrer Girona –“pinta ungles Bellavida, una marca pròpia”, subratlla amb orgull comercial la Xiean– i com la resta de dones de la plaça fa vida domèstica cuidant la casa i els nets. És per això que quan els petits són a l’escola, les dones se citen a Tetuan per fer salut física i emocional, a través del ball.

Per gaudir a fons d’aquests noranta minuts de petita felicitat, a les dones xineses no els fa falta gaire cosa. Un petit aparell que reprodueix la música amb un volum potent, que omple l’espai, un calçat esportiu i roba de carrer, còmoda, que els permet fer els exercicis amb comoditat. Si no fos per la intervenció de la Violeta, comunicar-se amb elles per saber què les motiva a trobar-se cada dia és quasi impossible. El cert és que tampoc és indispensable, el somriure i la cara de satisfacció que els queda després de cada ball ja parlen per si sols.