Aquest article es fonamenta en una veritat, i és el fet que el futbol és un joc de nens per a nens. Encara que es digui que el futbol és per a homes, en què la força bruta en el contacte per desplaçar el jugador rival hi juga un pes fonamental, no és cert. El futbol és un joc, i com a tal és una pràctica ideal per als més joves, aquells ésser incansables que són capaços de passar-se hores i hores darrere una pilota en un partit etern a la plaça del poble, un partit de marcador impossible que només s’acaba quan se sent un crit tocant a generala; a sopar!

El problema és que, com tantes altres coses en aquesta vida, quan el futbol escapa del valor essencial del joc i es posa en mans dels adults per tal que dirigeixin la seva pràctica, les seves normes i també les regles que l’han convertit des de ja fa molt temps en un negoci, i només un negoci, tot es capgira, tot es perverteix. Ja se sap que als adults els agraden les formes rodones, bàsicament si tenen forma de moneda, i en el cas del futbol l’esfèrica amb què es juga ha passat a ser una qüestió secundària. Primer cal fer diners i, si de cas, després ja es faran els gols.

Que el futbol és una cosa per als joves ho demostra l’actual configuració del primer equip del Futbol Club Barcelona. Tothom sap que Lamine Yamal va debutar sent un nen, perquè amb quinze anys encara s’és un nen, i una de les claus que fa que el seu joc sigui extraordinari és que surt al terreny de joc amb aquesta mentalitat incansable, de passar-ho bé, de gaudir del córrer damunt la gespa amb els companys, al marge de contractes i primers milionàries.

Lamine encara és un nen, i el defensa que li cobreix les espatlles –tot i que en Pau Cubarsí ja ha fet 18 anys– també ho és. I són joveníssims en Pedri, Balde, Casadó, Gerard Martín, Héctor Fort, Marc Bernal, Gavi, Fermín o Ansu. Nens majoritàriament fets a casa amb qui el Barça ha cregut cegament en comptes de confiar l’equip a jugadors de fora, de més edat i major cost econòmic.

Després hi ha els altres nens i nenes, els que juguen al pati del col·legi i admiren els seus ídols del Barça, a cor obert, amb fidelitat insubornable a uns colors. Nens i nenes que somien amb una samarreta del seu equip, un autògraf de l’ídol, una entrada per veure’ls a l’estadi. I això de tenir una entrada comença a ser per a molts nens un somni impossible, perquè la dinàmica de preus del Futbol Club Barcelona allunya l’equip d’aquells que hauria de tenir més a prop, aquells que avui són l’ànim incondicional, el talent per a demà.

Anar a veure el Barça jugant contra el Madrid demà a l’estadi de Montjuïc val la quantitat prohibitiva de 749 euros, l’entrada més barata. Aquest és el preu que marca el web del Futbol Club Barcelona on l’escalat de tarifes s’enfila fins als 1.400 euros. La pregunta és quina mena de pare es pot gastar aquestes quantitats per anar al futbol amb els fills. Com es pot crear vincle, equip, comunitat, com es pot cantar allò de tots units fem força si ara el que compta és que tant se val d’on venim si es paguen els 749 euros.

L’únic consol és constatar que la cosa esportiva queda en mans d’uns nens que demà correran, xutaran i guanyaran i –malgrat preus i peatges– faran feliços altres nens i els que ja no ho són però continuen igual que quan de petits podien anar al camp i cridar ben fort: Barça!