Vivim en una societat tan accelerada que pot semblar que parlar de Sant Jordi ja és un fet arraconat. Malgrat tot, és quan ha passat aquest dia emocionant i màgic, on el carrer bull i la llum brilla perquè la primavera ens ha tornat, que ens hem de concedir un moment per reflexionar.

La data d’aquesta festa s’ha fet coincidir amb el naixement i mort de Shakespeare, amb la mort de Cervantes, i per a nosaltres té un relleu especial perquè un escriptor i una escriptora imprescindibles de la nostra literatura també hi van morir. Es tracta de Josep Pla i de Maria Àngels Anglada.

Catalunya té una indústria editorial molt poderosa i aquesta data és central. Totes les editorials s’aboquen a oferir el bo i millor dels seus catàlegs. Cada vegada més, però, el frenesí és tal que l’allau de novetats, més que engrescar, provoca saturació. Sembla que en comptes de contribuir a crear una atmosfera en què tot l’any es vagin comprant i venent llibres, es vulgui fer tot el calaix en un sol dia.

Enguany, a propòsit de la festa, hi ha hagut declaracions i opinions que ens han servit el fenomen des de diferents angles, sobretot des del món de l’edició. La gran indústria editorial és una cosa i les editorials independents, que, normalment, ens solen oferir propostes molt valentes i interessants, sovint queden enterbolides per una maquinària gegantina de certs grups que obliguen la resta a quedar en un segon pla. I diria que fan un flac favor als lectors ja que tanta oferta, que a sobre molta és efímera i pensada i escrita per a aquest dia, no deixa veure les propostes que realment aporten valor a la nostra literatura, ja siguin d’autor de fora en magnífiques traduccions, o dels autors del país que de debò fan literatura. També hi ha hagut debat sobre el fenomen de les llibreries, sobretot les mitjanes i petites, obligades a assumir un no parar de novetats que impliquen un moviment esgotador i no gens profitós. Això, a més, no permet tenir un bon fons, per raons d’espai, fons que sempre hauria de ser accessible.

Potser hem de començar a distingir entre l’escriptura i la literatura. L’escriptura pot ser molt oportuna, entretinguda, sovint destil·la més vivència que experiència, no necessita estar passada pel sedàs de la reflexió.

Enmig de tot aquest engranatge, trobo a faltar la veu dels escriptors, la d’aquells que estan en l’origen de tot i que podria semblar que en són només el pretext. Per això aplaudeixo per oportuna i necessària l’escriptura de Peripècies, la darrera novel·la de Maria Barbal, perquè conté la lucidesa de presentar-nos el món de l’escriptura, gens fàcil, com un món de reflexió, de lluita amb les idees, de recerca de la forma estètica adient i de la llengua més acurada. Es tracta d’un món que no vol soroll, sinó concentració. I l’escriptor es veu abocat al que la mateixa autora en diu “fer d’escriptor” per complementar el que realment és el fet literari: “ser escriptor”. Barbal, que no acostuma a fer puntada sense fil, i que ens ha regalat algunes de les millors pàgines de la nostra literatura contemporània, a Peripècies, novel·la excel·lent i de lectura imprescindible, se serveix del seu protagonista, Anton Bellart, i ens fa reviure totes les angúnies, renúncies i dubtes de la creació literària. I de passada, ens dona una visió del nostre sistema literari, ja que a la novel·la hi trobem editors amb papers i visions diferents. També una determinada crítica literària, que ens ha de fer rumiar, els premis, etc. Com sempre en Barbal, podria semblar que les dones hi tenen un paper secundari, però qui la llegeixi s’adonarà que el veritable protagonisme el tenen sempre elles.

Podríem acabar creient que tothom pot arribar a escriure un llibre, però hem de convenir que no tothom fa literatura. En la literatura hi ha pensament, reflexió, dedicació i ens ajuda a engrandir el nostre imaginari. La bona literatura té un poder transformador. De vegades fer una cosa bé pot trigar tota una vida. Cal fer-la amb honestedat, amb llibertat i sense presses ni pressions.

I m’agafo a les paraules que Ursula K. Le Guin va pronunciar a Nova York el 2014, quan li van atorgar el National Book Award: “Els llibres no són només productes. L’ànim de lucre sovint entra en conflicte amb els objectius de l’art. [...] Un escriptor pot triar servir al capitalisme i posar tot el que escriu purament al servei de l’èxit i del diner. [...] Però hi ha eleccions més interessants i beneficioses per a la gent.”