Per donar un sentit ple al títol d’aquest article cal deixar ben clar què entenem avui per franquisme després de cinquanta anys de l’aplaudida arreu desaparició del sinistre Caudillo. El concepte, vist allò que succeeix encara en diversos capteniments de la vida política espanyola, ha traspassat l’àmbit del període de la dictadura vinculada a l’existència física del general Franco, és a dir de 1936 a 1975, per estendre el seu sentit a aquelles accions que tenen, mig segle després del traspàs del criminal militar, una presència activa en accions públiques de signe totalitari, és a dir, franquista, tant pel seu contingut com pel sector o les persones que les executen.

Així, aquesta reflexió serà el fonament conceptual que presidirà el debat acadèmic que tindrà lloc aquest novembre a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, promogut per la Societat Catalana d’Estudis Històrics i pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya, en un simposi que reunirà rellevants estudiosos del país. L’objectiu de la reunió congressual serà analitzar quins són els trets franquistes que perviuen enquistats i parasiten la vida “constitucional”, “democràtica” i “de progrés” de l’Espanya dels nostres dies. Una succinta relació de quins són aquests elements és suficient per mantenir la vigència del qualificatiu franquista en el significat abans referit.

En primer lloc, l’existència de grups d’extrema dreta d’ideologia nazi, que des dels òrgans institucionals autoritzats i des de les organitzacions explícitament franquistes –mal exercici del joc democràtic!– sostenen els principis amb què Franco va exercir el seu règim. N’és una mostra l’organització nazi d’Isabel Peralta i del Núcleo Nacional, organitzacions que gaudeixen de la permissivitat del “govern de progrés” i del vist-i-plau de la Justícia, dedicada sobretot només a perseguir l’independentisme.

L’exemple més significatiu: l’existència de l’exili, dels exiliats i dels centenars de patriotes imputats per aquesta falsa Justícia, que es nega a acatar els acords i les lleis aprovades per la representació parlamentària. Però també les recents sentències contra la llengua catalana: “Un altre atac judicial al català a l’escola”, deia, el 17 d’abril passat, un titular del nostre diari.

Un nou element emblemàtic a l’hora de referenciar els trets de l’herència franquista és el que es refereix a l’existència d’una monarquia instaurada pel dictador sense que s’hagués produït una consulta democràtica explícita i lliure a la ciutadania. Aquesta va ser la voluntat del dictador i mai cap govern “democràtic” ha tingut el coratge democràtic –ara sense cometes– de preguntar al poble quin era el seu pensament en una qüestió tan rellevant.

Un darrer aspecte que avala la pràctica franquista en què viu submergit el país és la negació al poble de Catalunya –a través d’un exercici lliure– de poder decidir en referèndum el seu destí col·lectiu, és a dir, de quina manera ha d’organitzar el seu futur, si dins d’una Espanya autonòmica, com ara, o dins un estat confederal, o com a estat europeu plenament sobirà, a través de l’autodeterminació.

Sense que es doni una resposta democràtica a aquestes qüestions, el franquisme continuarà present en la vida espanyola i catalana, i de manera legítima podrem sostenir que ens trobem sota un règim amb trets rellevants de naturalesa franquista, i que no ens han deixat –quan ha calgut a través de la violència– seguir un camí que ens condueixi a la plena llibertat nacional.

Enfront d’aquesta situació haurien de ser els partits democràtics, nacionalistes i “de progrés” els que maldessin per revertir la situació present. Res fa pensar, però, que els factors referits de naturalesa franquista constitueixin un motiu de preocupació per a aquells que haurien de tenir com a objectiu eliminar les referides xacres franquistes. Tot fa pensar que s’hi senten còmodes i no consideren que, aquestes, hagin de ser erradicades com herència d’un passat que es fa present.

La liquidació  del  règim franquista passa, doncs, per la reconstrucció d’aquests tres pilars basats en els principis que regeixen la vida política democràtica en la seva plenitud.