Hollywood al Vaticà
La posada en escena dels grans esdeveniments sempre ens ha fascinat, als humans, i en aconseguir-ho excel·leix l’Església Catòlica, que per alguna cosa ha sobreviscut a dos mil·lennis de llum i de foscor. De les seves escenografies més eficaces, les jornades en què es tria un nou papa és el paradigma. Certament, el líder del catolicisme té un pes social i una influència molt grans, tant si ens referim a la comunitat religiosa que presideix com en la política internacional, però tot i així és sorprenent el ressò mediàtic que han tingut els esdeveniments que s’han produït des de la mort de Francesc fins al nomenament del seu successor –crec que sense precedents– i que en bona mesura té a veure en l’espectacularitat visual de tot plegat, al marge del vessant diguem-ne espiritual. Emissores de ràdio i cadenes de televisió ho han seguit al minut, han omplert la programació amb documentals, reportatges de tots colors i connexions en directe i han organitzat tertúlies d’especialistes (experts de veritat i d’altres de reconvertits d’un dia per l’altre).
Entenc l’atracció que suscita, ja que el procés d’elecció papal el podia haver escrit un bon guionista de Hollywood, inspirat en les enyorades superproduccions: comença amb la inquietud generada per l’estat de salut d’una gran personalitat, culminada amb el seu decés; segueix amb les especulacions respecte qui en serà el successor (aquí hi entren les travesses), la convocatòria del conclave i els seus corrents interns mantenen la tensió i finalment s’arriba a un desenllaç, un clímax, explicitat amb un sistema tan singular com és el color del fum que surt d’una xemeneia. Formidable. Els mitjans audiovisuals, sempre àvids de fórmules que els garanteixin bons nivells d’audiència, són els que més hi poden sucar pa, ja que, en qüestió d’imatges, aquests dies són un regal: les coreografies tenyides de porpra en un entorn majestuós tenen una força actualment només comparable amb la coronació dels monarques britànics. Tanta força, que després de la fumata costa trobar en el dia a dia dels nostres mitjans audiovisuals res tan reeixit, alguna cosa que hi estigui a l’altura i satisfaci la nostra ancestral afició a tot allò que ens distregui.
