Al claustre del convent de Sant Domènec, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, hi creixen xiprers i un llorer però és el groc majestàtic del ginkgo el que capta l’interès pocs dies l’any, a finals de novembre. El seu esclat és d’una serenor que reconforta; un acte de resiliència en la gelabror hivernal. Dimecres, el sol d’aquesta primavera ondulant il·luminava el verd dels arbres talment com ho hauria fet el millor tècnic de llums. I hi havia una protagonista. Amb els cabells negres rinxolats i recollits, davant d’algunes edicions antigues de les lleixes mòbils que la biblioteca havia situat en un extrem, llegia La necesidad del arte, d’Ernst Fischer. Era l’instant, l’esclat del ginkgo, el foc que no crema, que era com s’havia anunciat l’acte d’homenatge amb la lectura dels autors de la llista negra dels nazis el 1933. L’estudiant llegia i els meus ulls buscaven escriptores, poetesses, periodistes, més enllà de Rosa Luxemburg. Clara Terricabras també n’havia buscat, d’autores. Va llegir Kafka sense abans denunciar el silenci o la foguera on han anat a parar les dones lliurepensadores. “Cremar una manera d’entendre el món”, va dir un estudiant que havia escollit Evolució física, d’Einstein, recordant que no només els llibres de filosofia van a la pila. Sense elles, sense ser incloses, com el clam de “Cremeu-me!”, de Bertolt Brecht, és també una manera, parcial, d’entendre un món on a més de Rosa Luxemburg hi havia Else Lasker-Schüler, Erika Mann, Vicki Baum, Ricarda Huch...