Stefan Zweig, el gran escriptor de l’Europa d’entreguerres, l’inoblidable autor de Moments estel·lars de la humanitat i El món d’ahir (Memòries), té una obra menys coneguda que les seves novel·les i les biografies de Fouché i de Maria Antonieta.

Just després del seu Erasme, en què escriu coses com “persevereu en els vostres ideals, seguiu escrivint, perquè la tirania ideològica uniformitzadora no us podrà fer callar”, l’any 36, exiliat ja a Londres per l’arribada dels nazisme a Àustria, Zweig publica un exercici bellíssim de tolerància i de defensa del dret a la llibertat de consciència: Castellio contra Calví, feliçment traduït a les nostres lletres per La Segona Perifèria.

Ell, que havia combatut com ningú per la cultura alemanya, es veia obligat a deixar la seva Àustria natal; ell, el referent moral de tota una generació, es troba sol primer i apàtrida després, un cop Anglaterra entra en guerra; ell, el gran escriptor de l’ànima i del pensament europeu, un dels forjadors del gust literari occidental, iniciava el camí d’un exili que l’acabaria portant després d’Anglaterra al Brasil, on, en vista de la desfeta aliada i el triomf de la maquinària nazi, enfonsat i deprimit, incapaç d’assumir les conseqüències de l’ensulsiada absoluta del seu món i dels ideals que ell havia defensat tota la vida, se suïcidava l’any 1942 juntament amb la seva dona.

En aquest context, doncs, Zweig tria Erasme i un personatge pràcticament desconegut com Castellio (de fet, Sébastien Châteillon) com una paràbola de lluita contra el feixisme i la injustícia. Escull dos homes que s’alcen en un moment determinat contra les dictadures i els opressors, amb les armes de la paraula i la lletra, de l’esperit i la cultura, tot i saber de bell antuvi que era una batalla perduda. Zweig és, Zweig vol ser, vol veure’s reflectit en Erasme i Castellio.

Zweig penetra en la personalitat d’un extremista religiós com Calví, l’elefant, l’instaurador d’una dictadura teocràtica en què la llibertat personal desapareix per complet; moralista zelós de tota alegria, del cant, les tavernes, l’amor…; guardià del pensament únic, infal·lible, el tirà que odiava qualsevol pensament diferent, la controvèrsia, el talent, i, per Zweig, per sobre de tot, l’assassí de Miquel Servet.

Davant d’aquest personatge, Castellio, un home feble, senzill, insignificant, professor, però que s’alça per defensar la llibertat i la consciència lliure davant d’una Ginebra sotmesa i envilida. Cap dels seus amics no va gosar expressar-se públicament, cap no va escriure que “la consciència és lliure” i que “matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”. Cap no va tenir el coratge d’enfrontar-se al gran tirà, excepte aquell petit teòleg que va veure com Calví feia tots els possibles per silenciar la seva veu. Durant anys Calví persegueix els seus escrits; l’emmordassa mentre la societat ginebrina calla o mira cap a un altre costat. Castellio, però, escriu i escriu, a vegades sota pseudònims, i lluny, a Basilea (on, si no?), publica per fi un escrit en què denuncia que la intolerància religiosa és anticristiana i que les persecucions i els assassinats pel fet de pensar de manera diferent del que dicta l’autoritat eclesiàstica són injustificables. Buscar i dir la veritat, tal com es pensa, no pot ser mai un delicte. A ningú se li pot imposar creure. La consciència és lliure. Castellio, abrandat, segur de la seva raó, acusa. Acusa Calví d’un acte inhumà, de la mort d’un innocent, de la mort de Servet.

Ningú més a Suïssa ha gosat alçar la veu i menys acusar Calví –que pocs van atrevir-se a acusar Hitler, també–. El tirà iniciarà una cacera implacable en tots els àmbits per fer callar aquella veu, l’única, tan clara i pura. Només un atac de cor sobtat el lliurà d’una mort segura com la de Servet; en canvi, la mort civil, l’ostracisme i l’oblit restaran molts, molts anys. Només amb el temps alguns estudiosos tornen a Castellio.

Un llibre inoblidable que havia rellegit sovint en castellà, per fi traduït al català, magníficament, per Marc Jiménez Buzzi.