Nati Moncasí, cap de la Central de Biblioteques de Lleida, i l’escriptor i poeta Jaume Suau tenen un hort d’una extensió de gairebé un jornal de terra al terme de Bellvís, al Pla d’Urgell, on enguany ha fet nou anys que hi van començar una aventura que viu una feliç síntesi de natura i cultura amb un planter arrelat i amb poetes convidats que, en despertar la primavera, comparteixen una mostra de la seva obra amb el públic assistent; poemes que ara fa dos anys ja es van aplegar en un volum el títol del qual manllevo per a aquest escrit. Si no hagués estat per la pandèmia, la d’enguany hauria estat la desena edició. I és el segon any de ser convidats quan als poetes els correspon de plantar un arbre, el que bonament els plagui, i serà “el seu arbre”. Els propietaris els el cuidaran, i amb un codi QR els visitants de l’Hort hi trobaran tota la informació. Convocatòria rere convocatòria, l’Hort Poètic ha anat creixent amb arbres que han anat plantant, doncs, els mateixos poetes en acabar l’acte literari: com el lledoner de M. Josep Escrivà, l’ametller de Jaume Pont i el de Manuela Ipiña, el llimoner d’Àngels Marzo, el codonyer de Josep M. Sala-Valldaura, l’oliver de Josep Vallverdú i un altre de Mónica Gabriel y Galán, el magraner de Joan Rovira, el gínjol d’Anton Not, l’acàcia de Paloma Corrales, els cirerers de Vega Cerezo i el de Josep Borrell, l’arbre de Júpiter de Joan Francesc Dalmau, el nespler de Nati Moncasí, l’alzina de Jordi Pàmias, el llorer d’Eduard Batlle, el noguer de Xavier Macià, el caqui de Carme Romia o el desmai de Feliu Formosa. “La màgia que esclata amb la crida dels amfitrions és potent i imposant: hi acudim com les abelles a la flor, com els pardals a la garbera”, diu Josep Vallverdú.

Aquesta edició d’enguany m’ha estat particularment emotiva per un doble motiu i perquè en ser-hi convidada en segona edició em tocava de plantar-hi arbre, un arbust, en el meu cas: un llorer. Plantada que compartia amb l’arç d’Àlex Susanna, que, en memòria, ho va fer la seva família nuclear en companyia d’uns versos que li va dedicar Josep Vallverdú. Per al torn de recitació dels poemes, hi vaig presentar una dècima sobre l’ELA que es va emportar la nostra mare i que vaig dedicar a Juan Carlos Unzué, en nom i en representació de tots els qui n’han estat i en són afectats. “Abraçar la terra, i cercar què ens demana la terra, saber del cert quan arriba el seu zel, fecundar-la llavors”, escoltem de Maria del Mar Bonet, i és que cavar, sembrar, plantar, esbrotar, adobar, podar, regar i collir són feines que senyoregen per l’Hort Poètic de Bellvís, en el doble sentit connotatiu i denotatiu, i en què, amb tan delicada complicitat, Ajuntament, veïns i empreses hi col·laboren. Però semblantment, en aquest espai, també hi senyoreja recitar i escoltar. I assaborir. I gustar. Perquè creix també cada any amb veus arrelades al vers i amb hortolans còmplices de tanta collita. I és que ha sabut fer-se un nom, l’Hort, i se l’ha sabut fer més enllà del terral i de la pròpia llengua.

Com les arrels dels arbres, els versos del llibre Hort poètic, en coedició entre l’Institut d’Estudis Ilerdencs i l’Ajuntament de Bellvís, ens diuen veritats fondes amb la paraula exacta i precisa. I ens commouen. Un llenguatge agafat al paisatge real i al de cadascú en el seu sentiment vital, perquè l’Hort poètic rima tot ell en tota la seva diversitat: de voler sortir de la permanent rutina per no seguir camins ja marcats, de Jaume Suau, anem a les ombres tancades que somia Sala-Valldaura en casa òrfena de conversa amb el pare, sense evasions ni fugides: com el desig de tenir ales d’aquell jo del vers d’Àngels Marzo i el perfum de la nuesa dels cossos que hem deixat sota terra de Josep Borrell. O aquest trobar-se despullat entre els arbres, de Xavier Macià. Jordi Pàmias ens n’emmarca context, d’aquest hort, en la seva acotació temporal: “Companys de terra eixuta; hereus de l’esperança: apleguem-nos un dia, a l’horabaixa, en aquest gran recer, amb llum de primavera”. Però el llibre de l’Hort té una poeta convidada, Antònia Vicens, que ens presenta la seva primera llibreria, i s’emmarca, en l’Any Josep Vallverdú, amb motiu del centenari de l’escriptor, que hi participa amb els seus dos llenguatges: el de plàstica, amb l’aquarel·la de la coberta, i amb el poema que va llegir en l’edició del 2022 quan va plantar l’oliver: “Ai, oliver benvolgut, / que et dreces als quatre vents: / quan jo sigui sols una ombra, / fes-ne tu als sobrevivents”. Feta de mots, de tons i sons, de colors i d’olors, i de gustos tants, aquesta feliç iniciativa, enguany també molt present el record de Xavier García, s’ha donat a l’estampa en aquest joc de contrastos entre la perdurabilitat del vers i l’efímer de la collita.