Amb tanta depressió i pessimisme com es vulgui, però la novetat és que avança i s’escampa un diagnòstic compartit sobre les causes del fracàs de 2017 entre la major part de l’independentisme social. Essencialment, la idea és que les estructures de comandament dels partits polítics –bàsicament, els espais de Junts i ERC– van cavalcar una mobilització d’arrel popular amb l’esperança que una mobilització del màxim nivell els permetria negociar un repartiment més favorable del poder amb les elits de Madrid. Per això no van deixar mai de competir entre ells pel poder autonòmic i, també per això, no hi havia absolutament res previst per implementar efectivament la independència després del referèndum de l’u d’octubre.

Aquesta descripció del que va ser una acceleració insòlita de la història també dona una explicació, bastant raonable, al fet que les cúpules dirigents d’ambdós partits, amb Puigdemont i Junqueras al capdavant, s’hagin mantingut, malgrat unes contradiccions del tot insostenibles. Si l’objectiu era una simple negociació amb aquell govern de Mariano Rajoy, no hi ha problema a continuar-la –encara que sigui amb els carrers buits– amb La Moncloa de Pedro Sánchez. Lògica lineal. El fet és que aquest diagnòstic és la primera passa, imprescindible, per plantejar una nova estratègia per a l’independentisme. Sobre això encara no hi ha acord, però sí iniciatives que poden arribar a ser complementàries o coincidir en un futur immediat. Dempeus per la Independència proposa una llista cívica; Joan Carretero preveu unes consultes que generin un parlament fora de la legalitat espanyola; Alhora, un partit innovador postprocés; Foc Nou, una ERC que abandoni els pactes estructurals amb el PSOE i retorni a l’independentisme... En definitiva, constatat el que va passar, bullen idees noves. I alguna tocarà la tecla bona, la mateixa que van encertar mitja dotzena d’amics en un bar d’Arenys de Munt.