La broma aquesta del brunch, que com a tast està bé però com a moda embafa, s’està portant a extrems que voregen la desmesura, per no dir la demència. Un restaurador del carrer Girona de Barcelona, per exemple, ha posat un cartell a la façana del seu establiment per oferir als clients la degustació d’un brunch a la italiana, que és en si mateix un oxímoron, un impossible, o si més no una ridiculesa.

Aquesta pràctica gastronòmica d’unir esmorzar i dinar a mig matí, a base d’ous i salses de coloraines estridents i textura greixosa, és un costum parit en el món anglosaxó, res a veure amb la prima colazione italiana. Al país transalpí s’esmorza d’una altra manera, un refrigeri més aviat discret, i es guarda la gana de veritat, i també la forquilla, per a l’àpat principal del migdia. A més, cal tenir present que per la manera expansiva de ser dels italians, exportadors de la seva cultura gastronòmica com no ho fa ningú més, si el brunch s’hagués inventat a les trattorie de Roma o a les pizzeries de Nàpols, ja faria temps que el costum s’hauria escampat fins a l’últim racó del planeta, i no vindria de nou.

El brunch prové, per tant, del nord, del fred, i ha aterrat a Barcelona al mateix ritme que ho han fet, i encara ho estan fent, els europeus que trien la dolça i submisa capital mediterrània per passar-hi alguns dies o fer-hi una nova vida. Venen aquí però volen seguir fent, i menjant, com feien quan eren a casa i ho tenen fàcil gràcies als empresaris del sector que els posen la catifa vermella als peus i els ous benedikte a taula. Com que són plats llaminers, instagramables, la moda s’estén ràpid perquè ningú vol quedar-se sense els seus ous ni la seva fotografia feta en el local de moda. Així uns fan calaix, els altres sumen seguidors a les xarxes, els més ximples queden amb la panxa contenta i d’aquesta manera la cultura gastronòmica pàtria, la de l’oli, el sofregit, la picada i la brasa, comença a quedar relegada.

Com en l’antiga Gàl·lia dibuixada hi ha, però, qui resisteix al setge, resisteix i en fa bandera. Són la gent de la comissió de festes de la plaça Rovira, a Gràcia, com en Joan Lluçà i la seva dona Esther, que de forma periòdica treuen al mig del carrer l’essència de la cultura gastronòmica pròpia. Van començar el 2006 fent una calçotada quan la plaça es va reintegrar a la festa major de Gràcia i des d’aleshores els àpats a l’aire lliure s’han anat repetint amb meritòria constància. Parar taules, cuinar, servir i agradar té molt de valor, encara més si els que ho organitzen són els quatre valents de sempre.

Demà, diumenge, hi tornen, i en aquesta ocasió el menú és una fideuada, amb el seu corresponent all i oli, però el més passat va ser un esmorzar de forquilla, a base de cap i pota, cargols o empedrat de mongetes, entre altres menges. La cita es va anunciar amb el reclam d’una pancarta a la plaça amb un lema que gairebé caldria brodar a l’entorn de l’escut que forma la bandera de Barcelona: menys brunch i més esmorzar de forquilla.

“Jo no soc contrari a la modernitat, però hi ha algunes coses que sobren, i nosaltres fem i cuinem el que es fa al país”, diu en Joan, que cada cop que treu el menjar a la plaça se li acosta un estranger amb ganes de fer un tast. I no falla. “Quan ho proven ho troben tan bo que en demanen més”, explica.