Si hi ha un factor que caracteritza la història d’Espanya durant els segles XIX i XX és l’intervencionisme de l’exèrcit, erigit en el “salvador” de les essències pàtries i decidit a intervenir constantment en la vida política. L’escriptor Miguel de Unamuno explicava, amb la seva ironia habitual, que el règim polític natural d’Espanya era l’arbitrari, temperat des de baix per l’anarquia i des de dalt pel pronunciamiento, un concepte específicament espanyol. Els exemples són innombrables. Només cal recordar que en cent vint-i-dos anys hi va haver cinquanta-dues temptatives de cop d’estat, de les quals onze van triomfar. Entre els militars hi havia, durant molts anys, la ferma convicció que estaven destinats a intervenir políticament, i és així com van justificar els cops d’estat del 13 de setembre del 1923 i del 18 de juliol del 1936, el darrer dels quals va provocar una cruenta guerra civil.

Avui, l’exèrcit ja no exerceix el paper de contrapoder, però tenim dret a creure que els qui assumeixen aquest rol són els jutges, que no dubten a declarar-se en rebel·lia davant els poders legislatiu i executiu. El cas de l’amnistia n’és un bon exemple. L’aprovació de la llei va provocar una reacció immediata dels fiscals del Tribunal Suprem, que van lliurar un informe en el qual s’oposaven a amnistiar el delicte de malversació i defensaven que l’ordre de detenció contra Carles Puigdemont no es podia retirar. També es va donar a conèixer que el 20 de maig de l’any passat, dies abans que el Congrés validés la llei, un grup de jutges havia difós, a través del correu corporatiu, una “Guia pràctica per al plantejament de qüestions d’inconstitucionalitat i/o prejudicials europees sobre la llei d’amnistia”. El banderer d’aquesta croada ha estat Pablo Llarena, un jutge que no dubta a recargolar la llei fins a límits inversemblants i a vantar-se públicament de fer-ho. Hem passat, doncs, de l’amenaça del sabre a la de la toga, i tant l’una com l’altra són símptomes preocupants de la precarietat de la democràcia espanyola.