El paradís recordat amb ulls de nen

En Pius Pujades (Girona, 1938), periodista i mestre, va posar en un compromís l’editor Àngel Madrià quan li va entregar uns folis que havia escrit sobre els seus records de nen a Adri, a la vall del Llémena. No li encaixaven a les col·leccions El Caliu de la Memòria, Narratives i Periodismes, però el que havia llegit li havia agradat molt. Ho va explicar ell mateix a la presentació a La 22 del llibre El meu paradís perdut perquè hi va trobar una bona solució: crear una altra col·lecció dins de l’Editorial Gavarres dedicada a la memòria i el temps passat, que es diu Temps d’Ahir i que s’estrena amb el llibre d’en Pius i que ja anuncia un segon volum, Dietari d’un apòstata, de Joan Vinyes Miralpeix. Va ser un gran encert perquè el llibre d’en Pius és de primera i molt necessari per mantenir viva la memòria d’un temps que veu com se’n van els seus dipositaris orals. Potser per això, per preservar aquells records d’infantesa, s’ha triat una cita d’Ana María Matute per obrir el llibre: “La infantesa dura més que la vida.” I que es complementa amb una altra, magnífica i ben trobada, de Manuel Rivas, indicada per a les circumstàncies. “Li torna la imatge de la mare i amb ella el record de coses dramàtiques que no van passar mai.”

En Pius és un periodista de llarga trajectòria. Va fundar Punt Diari després d’haver passat per Presència i altres publicacions i va ser també director del Diari d’Andorra i cap de redacció de l’Avui. És un dels autors de la mítica Girona grisa i negra i de moltíssims llibres més, des de Trenta cares, trenta creus i una de “canto” a Helios, contra la dictadura, dedicat al seu gran amic Jordi Soler.

El llibre neix quan a mitjans dels anys vuitanta en Pius va tornar a Adri i va redescobrir el seu paradís de quan tenia cinc anys i va anar-hi acompanyant de la Consol, la seva mare, que hi feia de mestra. La memòria balla, però va ser aquell dia que en Pius va ser conscient del que havia vist i descobert amb els ulls de cinc anys. Aquell dia l’hostal de Can Joan era tancat i allà, sol, pensant, va descobrir que havia tornat. “Fou com obrir un calaix molt antic, perfumat amb oblidades aromes una mica resclosides, com fullejar les pàgines d’un àlbum de fotografies recremades i descolorides, com descobrir les perdudes cartes d’un amor impossible rovellades pels anys i la humitat.” I es va tornar a sentir el fill de la senyoreta, mestra i vídua, “com un full blanc per escriure o una tela per pintar”. I ho va fer escrivint amb la mirada del nen de cinc anys però amb la ploma del qui en té força més.

Quan Pius va anar a Adri, es va trobar una nova família. L’avi carter havia estat depurat i enviat a Palència. I ell va haver d’anar amb la mare. La història s’havia escrit, però calia completar-la, i en Pius no trobava la manera de fer-ho. El 2016, al TAV, es va trobar la Maria Gràcia Roca Gelada, neta d’en Joan Gelada, i la Maria Duran, de Can Joan d’Adri. Allò va obrir les portes, amb en Joan Gelada, un altre net de Can Joan, i altres amics, a comentaris, records, matisos, aportacions que són el contrapunt a la narració inicial dels records escrits d’en Pius. I d’allà en surt un llibre magnífic d’un temps perdut, de la memòria d’una època, que, sent bon escriptor com és en Pius, cal llegir.