Al llarg dels segles, el concepte de bellesa ha dansat com una llum críptica i ha mudat de definició en cada punt suspensiu de la fletxa del temps. A l’antiguitat, era una melodia de proporcions exactes, una simfonia que els artistes buscaven en les escletxes de la natura i en les formes dels déus. Els grecs, per exemple, valoraven la simetria i la proporció com a símbols de l’ordre universal, mentre que a l’Egipte antic, la bellesa es relacionava amb la immortalitat i la divinitat, amb figures ideals que perseguien l’excel·lència eterna. La bellesa era un reflex de l’ordre diví, una estrella que guiava els somnis d’artistes i filòsofs, un mirall per capturar l’essència de l’univers. Al Renaixement, la bellesa es va convertir en un quadre viu, una expressió de l’esperit entestada a immortalitzar la perfecció en cadascun dels traços. La seva era la llum de l’ànima, un secret que els artistes revelaven en retrats i escultures. Avui, per sort, la bellesa s’ha fet més lliure i assortida. La cultura popular, els mitjans de comunicació i les xacres socials han ampliat la idea, fent que la bellesa ja no sigui només una qüestió d’estètica clàssica, sinó una celebració de la singularitat en la mesura que autèntica i individual. La bellesa ja no és només un ideal, sinó una expressió de qui som i de com ens veiem en el mirall del món. Observar com s’ha definit la bellesa a través del temps és com intentar llegir un poema que mai no s’acaba d’escriure: es tracta d’un misteri més que ens convida a desenterrar noves visions a cada instant, a cada cop d’ull, en cada rostre i en cada silenci.