Ja tenim aquí l’anunci estrella de cervesa. El mateix de sempre i amb aquest mateix títol. Potser com a rèplica a les crítiques de sempre. Aquest any l’han rodat a Menorca perquè tampoc hi ha tantes illes i s’ha d’anar repetint. Diuen que és una oda als estius de sempre, als moments compartits amb els de sempre, el paisatge de sempre, la cultura i la gastronomia de la Mediterrània de sempre. “Tots aquells petits plaers de cada estiu, ja convertits en costum, i que formen part de la nostra manera de viure”, diuen. El mateix de sempre, efectivament.

El que passa és que el mateix de sempre no és possible a la vida real. D’entrada perquè, afortunadament per als menorquins i els habitants d’altres llocs de postal, no tothom viu els mateixos estius, encara que ho sembli. Però sobretot perquè, encara que s’ho pensin, no es tenen 20 o 30 anys sempre i cap mena de responsabilitat a la vida. El temps passa. Sempre. I llavors passa allò de la magdalena de Proust, tot i que normalment no són olors que et portin a cap poblet de França. Em va passar l’altra dia al costat de casa. Uns operaris acaben d’asfaltar una rasa en un carrer. I aquella olor d’asfalt acabat de posar em va fer pensar en el meu pare. Ara per treballar a l’estiu cal una quantitat de paperassa que expulsa la canalla a fer el que pot. Però abans, quan acabava el curs, el pare et podia portar a treballar amb unes vambes i uns pantalons curts.

I l’estiu també és això. L’olor d’asfalt acabat de posar. No és tan glamurós com anar a Menorca en una casa amb piscina i amics –tots guapos i guapes sempre–, però també era un estiu de sempre amb la gent de sempre i la gastronomia de bar de menú de sempre. El problema, també en aquest cas, és que el sempre no existeix. Ja m’agradaria tornar a veure el meu pare fent la migdiada sota una morera abans de tornar a l’asfalt.