La identitat catalana –i la d’Europa en general– està marcada per la mitologia grega i llatina i per la tradició judeocristiana. La grecoromana manifesta la seva influència en el paisatge, la llegenda, la poesia i el camí a Ítaca. I la judeocristiana, amb la intensa i secular predicació eclesiàstica. De manera que en la cultura popular es contraposen l’edat d’or i el paradís terrenal, l’Arcàdia i l’Edèn, l’Olimp i el Sinaí o l’hades i l’infern. Fins i tot el calendari festiu és solar per influència romana, marcat per la celebració dels dos solsticis, Nadal i Sant Joan, i el judeocristianisme ha incorporat en la roda de l’any un cicle festiu lunisolar, amb la Pasqua Florida i la Pentecosta com a celebracions cabdals.

Però la particularitat catalana és la d’una nació sense Estat que va perdre el seu poder fa massa temps, d’una banda, i una tendència a passar de l’eufòria a la depressió i del seny a la rauxa. El que va d’un gol de Raphinha a una errada d’Araujo. Quedar-se a un segon de la final a quatre de bàsquet i a dos minuts i mig de la final de la Champions.

Es parla molt d’una generació desacomplexada, però en realitat ens continua agradant molt celebrar derrotes. Que és una cosa de qui ha guanyat poc, de qui no ha tingut mai poder real, de qui es perd en el paisatge i de qui està empeltat de la fe en la resurrecció de la carn i de la promesa d’una vida eterna millor. Un caràcter, una diferència, que també es trasllada a la política catalana i espanyola.

La política catalana és molt més romàntica. És preservar durant dècades el cor de Francesc Macià com a metàfora de la lluita per preservar l’autogovern, enfront d’una cultura política que consisteix a fer servir tots els instruments a l’abast d’un Estat, legals o no, per preservar la seva sobirania. Els uns escanyen l’àrbitre si no xiula una falta sobre Gerard Martín, els altres plorem a llàgrima viva.