Buidar la casa dels pares

Una de les implosions psicològiques més colpidores que he sentit és la d’obrir la porta de casa just després de l’enterrament de la mare. El clec còncau de la clau al pany. El silenci que t’acull és mineral; amb els dies s’anirà modelant en una absència activa, cada cop més càlida. En un gest de prolongació, regues les plantes. Sents un respecte reverencial a l’hora de tocar els objectes. Les estovalles són a la calaixera del menjador, planxades i plegades amb aquella pulcritud que mai seràs capaç d’imitar. Per atenuar l’eternitat, dones corda al rellotge de paret. Fins que un dia te n’oblides. I les broques, en una contradansa d’homenatge còsmic, queden aturades a dos quarts de nou.

Els pares ja fa força anys que són morts. I ara m’obligo a desfer-me de tot el que hi ha a dins la casa. Tothom que hagi passat pel mateix trànsit sap que no només es tracta de buidar armaris i emplenar capses. Una tassa esquerdada, la nevereta de color verd que ens endúiem quan fèiem pícnic, una bufanda que encara conserva una olor molt vinculable, un rebut de la Quinta de Salud La Alianza, una nòmina del pare (7.321 ptes.), un bitllet del Talgo a París que la mare agafava, l’aquarel·la d’un cafè de Montpeller..., cada objecte et recorda aquella reflexió imbatible de Louise de Vilmorin: “Hi ha sempre algú en alguna cosa. I és per això que jo trobaria natural que es portés dol per un rellotge, un gerro, una fotografia...”

Triar què salves i què condemnes és, alhora, un acte de tendresa i culpabilitat. També és una manera de dir adeu i de construir una continuïtat. A mesura que embalo coses i més coses, i que duc mobles a la deixalleria, la casa va cedint, cada cop més vençuda. És com si ella mateixa sabés que el seu antic sentit s’acaba. M’agrada resseguir els fets veritables i les marques vitals que vam deixar a aquí dins. Aviat arribarà el moment de tancar la porta per última vegada. A partir de llavors, els trasllats i les mudances ja sempre més seran interiors.