La corrupció existeix

La corrupció zero no existeix. Així ho va assegurar ahir Pedro Sánchez a la sessió de control del Congrés dels Diputats, una afirmació que em sembla d’allò més inquietant pel fet de qui prové. No ho va dir un tertulià a la barra d’un bar, física o virtual, o un cunyat en un dinar familiar, sinó que ho va etzibar un dels màxims dirigents de la política espanyola en el suposat temple de la democràcia. La corrupció zero no existeix, i per tant ja entra dintre d’una mínima normalitat que qui és investit amb la responsabilitat màxima de gestionar els béns del poble, que religiosament aporta en forma d’impostos, tingui la temptació de ficar la mà a la caixa per al seu benefici personal. Diners que haurien d’anar a fer unes obres públiques amb el màxim d’inversió acaben en apartaments de luxe i en el repartiment de prostitutes per part dels que diuen dur el feminisme incrustat al seu ADN polític. Quina desil·lusió col·lectiva desferma aquesta afirmació en els votants i en els milers de càrrecs públics, com ara regidors d’ajuntaments que –vull creure– treballen com millor saben per gestionar les seves comunitats? Què en pensaran els alcaldes i alcaldesses dels pobles petits, tan petits que no tenen per cobrar un sou i inverteixen hores en la política de forma altruista? És molt trist constatar la corrupció que es mou en els alts nivells de la política, i és molt trist desitjar que no impregni, com l’aigua que cau de la cascada, els nivells inferiors. Perquè quan veiem sessions com la d’ahir al Congrés, on impera el “i tu més” quan es parla de corrupció, costa molt confiar en els polítics.