Jordi Mir, ‘pompeufabrant’ Catalunya

Parlar de la figura del trempolí Jordi Mir és parlar de Catalunya, de la seva, nostra pàtria. Aquest és el seu món, el seu univers. No li cal més res més. Muntanyes, valls, rius, carenes, penya-segats, les ones de la mar, pedra, parets, historia. I la llengua. Sempre present. Perenne. La pedra de toc de tota una vida marcada amb foc a la pell del qui sap que té el deure de preservar-la. De defensar-la. Més enllà de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no hi ha món. La seva trajectòria és tan i tan immensa que demanaria totes les planes d’aquesta publicació per abastar-la i encara no en tindria prou. Noranta espelmes bufades i sembla que va ser ahir que en Mir trescava muntanyes, una i una altra, descobrint el paradís. Se’m fa gairebé impossible posar-li una única etiqueta perquè el personatge, fascinant, és polièdric. Merescudament condecorat amb la Creu de Sant Jordi, en el meravellós documental del director Josep Alcover que va arribar a la gran pantalla i que vam poder contemplar a TV3, es pot visualitzar l’abast d’un activista únic anomenat Jordi Mir. Tossut com n’hi ha pocs, és gràcies a aquesta fermesa, a aquest convenciment del camí que cal seguir, com va aconseguir, juntament amb en Joaquim Maria Puyal, que es parlés català des d’un camp de futbol i un plató de televisió. Llengua i país. País i llengua. Indestriables. Indivisibles. Un mateix cos i una mateixa ànima. El documental, que caldria que fos visionat per tots els catalans, és la prova del cotó de la força d’un país que es resisteix a desaparèixer. La capital del Pallars Jussà, Tremp, va veure néixer un home que, manllevant el poeta Magí Morera en el seu poema Lo campanar de Lleida, és de raça gegantina. Enamorat de la figura d’en Pompeu Fabra, l’any 1968 forma part de la comissió per commemorar el centenari del seu naixement i, per preservar la llengua i honorar el vetllador de la seva puresa, institueixen un símbol que perpetua aquest sentiment. Una flama encesa a la tomba de Fabra a Prada, al peu del Canigó, que fos portada a peu fins a Montserrat i que hi romangués permanentment. El 20 d’octubre en farà 57 de l’arribada de la Flama de la Llengua Catalana a Montserrat. En el seu llibre, Les paraules i els dies (Garsineu Edicions. 2015), la presentació d’Albert Janer adverteix de la dimensió del personatge. “Hi ha algú que conegui millor que en Jordi Mir la realitat física dels Països Catalans?”. I en primer lloc, dalt de tot del pòdium d’honor, la titànica empresa de l’edició de les Obres completes del Mestre Fabra, treballant colze amb colze amb l’enyorat Joan Solà. En Jordi Mir, l’amic Jordi Mir, estima el país amb passió. Una passió que transmet a tot aquell que el vol acompanyar en aquest viatge constant de descoberta. Unes pedres d’una ermita abandonada, enrunada, s’uneixen davant dels seus ulls d’adolescent etern fins a enlairar-se magnífiques, imponents. Noranta anys de coratge i fermesa, vetllant per la nostra pàtria.