Sant Jordi

Un. Ja sé que en aquest diari s’ha comentat força el fet que l’oferta de narrativa en català aquest Sant Jordi és excepcional, però potser els comentaristes en qüestió s’han quedat curts i tot: l’oferta és tan formidable i fenomenal que no recordo cap any dels últims 25 en què el llistó hagi estat tan alt i no només a causa d’alguns dels títols més venuts, que també, sinó de la plètora de llibres bons que suren just a sota del radar de les llistes. (Per cert, només parlaré de llibres que he llegit: això no és cap ressenya professional.)

Sol. Podríem començar amb un llibre que s’està venent com pastes calentes, que diuen en anglès: la novel·la d’aventures amb flaire de gasoil i solitud que és Maletes perdudes de Jordi Puntí, una història única, brillantment multibrancada; i continuarem amb El noi de Sarajevo de Jordi Cussà, que narra la guerra de Bòsnia des del punt de vista d’un preadolescent, amb un estil prou versemblant perquè et faci entrar dins d’aquell món bèl·lic com si fos una piscina enverinada; pels que prefereixen les novel·les curtes, hi ha L’Illa de l’última veritat: 141 pàgines de suspens fi del tot versemblant, escrites per la Flavia Company; també breu (per bé que completament diferent) és l’última novel·la de Toni Sala, Marina, en què l’estil habitualment perspicaç de l’autor es torna més fluid, més aquós i la seva capacitat extraordinària per fer que el lector visqui els fets narrats en la pròpia pell, més operativa que mai.

Article. Pel que fa a narrativa curta, hi ha el primer llibre de contes de la Monika Zgustova, Contes de la lluna absent, amb les seves històries de morts amagats en paradisos terrenals i tres relats impressionants de vides reals a Praga que tanquen el llibre amb un toc més agre que dolç. Joan-Lluís Lluís, a Xocolata desfeta, ha escrit el mateix conte de 123 maneres diferents: en versió grollera, rapera, chagalliana... sense avorrir en cap moment. Manuel Baixauli ha reescrit uns contes seus a Espiral, marcats com són per uns fantasmes inesperats i la màgia negra. I l’Empar Moliner ha tret el seu tercer recull de contes, No hi ha terceres persones, en què, a la seva observació precisíssima de segons quins arquetipus catalans inconscientment ridículs, ha afegit un vernís més novel·lesc, més melangiós, més sinistre. Quantes literatures europees deuen tenir, en aquests moments, aquest ventall ampli d’estils i temes i formats? I ja que hi som, quantes llengües poden vantar-se de tenir, en una petita mostra aleatòria com aquesta, escriptors que procedeixen de quatre estats diferents? Llàstima, en tot cas, que no he tingut temps, encara, per llegir una novel·la recent que m’hauria agradat comentar aquí: Fora de lloc, de Marta Cardona: la primera novel·la, autobiogràfica, d’una catalana que es va instal·lar a Anglaterra a finals dels 50. El meu interès es deu, segurament, al fet que, el 1996, vaig publicar la meva primera novel·la, autobiogràfica, que parlava de com m’havia instal·lat a Catalunya. Tenia un títol que creia que era l’únic possible, l’únic que era realment adequat: Fora de lloc.