Rio trenca la 'corazonada'

No és qüestió de fer llenya de l’arbre Gallardón, ni de la decepció dels madrilenys de bona fe que aspiraven a acollir els Jocs de 2016 a la seva ciutat. Tampoc no penso negar pas categoria a la capital espanyola per organitzar-los: la segona plaça en la tria del COI, havent desplaçat competidores com el Chicago d’Obama i la sempre segura aposta de Tòquio així ho evidencien. Però amb l’elecció de Rio de Janeiro, la capital històrica del Brasil, seria absurd negar que l’Espanya-Madrid ha rebut una severa lliçó de maneres. Una severíssima lliçó.

La segona derrota olímpica seguida de Madrid és el punt i final de l’Espanya que pretenia alliçonar el món. Ja fos en la versió fatxenda del nou-ric postfranquista, o en la versió guai del progre salvamons. Rio és l’estrepitosa patacada del neoimperialisme propulsat per l’Aznar de les Açores i la boda a l’Escorial; del quilòmetre zero de milers d’autovies gratuïtes a compte del dèficit fiscal català; del Madrid seu d’un dels principals hubs aeroportuaris d’Europa a costa del desmantellament del Prat; la caiguda de la capital del totxo i del gran pelotazo immobiliari a costa d’una Barcelona “que ja ho va tenir tot el 92”. I el fracàs d’un Zapatero que, en plena visita a Wall Street, es vantava de pilotar una de les economies més sòlides del món mentre tot s’ensorrava; que havia de superar Itàlia, parlar de tu a tu a França i plantar-li cara a Alemanya mentre aliava civilitzacions i es presentava com un sant Joan precursor del messies Obama.

El Madrid que encara confon la Casa Blanca amb el backstage d’un concert de Marilyn Manson. El que ahir, minuts abans del desastre, botava a la Plaza de Oriente amb samarreta de la roja i la corazonada al puny. La Invencible es va estavellar davant l’aposta per l’emergent Brasil de Lula, la Sud-amèrica que vol ser tan seriosa com humil. La Sud-amèrica menys espanyola. Visca Portugal.