Calendari escolar i Finlàndia

Ja sabem que els mestres són el col·lectiu que més treballa i que per això són els que han de fer més vacances que ningú. Ahir les ràdios anaven plenes de mestres protestant perquè els analistes criticaven les queixes pels canvis en el calendari escolar. Deien coses com: no sabeu què és estar a classe amb 25 nens! I jo que em pensava que quan decidies ser mestre ja sabies que et tocaria estar a classe amb 25 nens.

En fi: que les queixes eren totes perquè els havien suprimit la jornada intensiva del juny i perquè l’avançament de les classes al setembre no els deixava temps per preparar el curs. Ningú pensava a escurçar una setmana les vacances. Ja sé que hi ha mestres vocacionals que penquen un no dir, però la imatge del conjunt la fan els que fan servir aquests arguments tan funcionarials, tan de no em toquis els privilegis ni sobretot les vacances.

Tot aquest rembombori calendàric posa de manifest una cosa que els polítics no ens reconeixeran mai: que la LEC, qualificada com una “llei de país”, és en definitiva una llei de gestió. No pot ser una altra cosa. Catalunya no té competències sobre el sistema escolar ni sobre la totalitat dels continguts, perquè aquestes coses es decideixen allà on rau el poder polític de debò: a Madrid. Llei de país, doncs, que només permet canviar el calendari i donar als centres autonomia per organitzar la jornada com els vagui. Autonomia que Madrid ja ha impugnat.

Avui ningú no dubta que l’ensenyament és la clau de la competitivitat. Per això van anar tots en processó a Finlàndia. On, per cert, el sistema està en revisió. No n’hi ha prou de ser els millors: en volen encara més. A Catalunya, només podem lligar les vetes de l’espardenya i treure una mica de llustre a la sabata.