Hem d'estar més units que mai

Un poble que s’expressa és un poble lliure. Les vota­ci­ons popu­lars foren un exer­cici de lli­ber­tat on con­templàrem l’emoció de molts ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes per poder expres­sar llur opinió sobre un tema que sem­pre s’ha con­si­de­rat tabú: la inde­pendència de Cata­lu­nya. La res­posta fou cor­pre­ne­dora. Els obser­va­dors inter­na­ci­o­nals que ens hono­ra­ren amb la seva presència en tin­gue­ren una opinió molt favo­ra­ble per la seri­o­si­tat, el rigor i la trans­parència que pre­si­di­ren tot­hora aquest esde­ve­ni­ment. Per què tanta prudència, tant de silenci, tanta sub­va­lo­ració per part d’alguns grups polítics?

Amb molt pocs mit­jans i molta volun­tat, sense cam­pa­nyes publi­citàries, sense recur­sos, havent-se de gra­tar la pròpia but­xaca, tre­ba­llant a des­hora i amb una capa­ci­tat d’esforç llo­a­ble i meri­tori, 20.000 volun­ta­ris acon­se­gui­ren moure gai­rebé 200.000 per­so­nes! Únic cas a Europa! Enal­tit i des­ta­cat per la premsa inter­na­ci­o­nal. Menys­tin­gut i mini­mit­zat per una part dels repre­sen­tants polítics. Un electe no ha de menys­prear ni igno­rar la veu del poble. Que el poble vul­gui par­lar és just i higiènic i terapèutic. No sola­ment no hauríem d’infra­va­lo­rar-ho, sinó de faci­li­tar i moti­var. Per què tanta por?

La gene­ro­si­tat i el sen­tit de justícia del tei­xit social català va pos­si­bi­li­tar que els cata­lans que no poden votar en altres elec­ci­ons pogues­sin fer-ho en aques­tes. Vota­ci­ons popu­lars no exclo­ents, sinó inte­gra­do­res. La gent anava a votar moti­vada, amb il·lusió; es varen poder con­tem­plar força ros­tres emo­ci­o­nats. En la votació s’hi ende­ga­ren molts sen­ti­ments, s’hi redi­mi­ren mol­tes frus­tra­ci­ons acu­mu­la­des, s’hi rein­vin­di­ca­ren molts drets. Hi va haver un mateix sen­tir, una volença comuna: l’exigència de la nos­tra dig­ni­tat com a poble i la repa­ració dels greu­ges i les humi­li­a­ci­ons.

Cal con­ti­nuar sense defa­llir. Cal man­te­nir-nos units més que mai, sense fis­su­res ni des­a­fec­ci­ons de cap mena. Cal con­ti­nuar tre­ba­llant en la línia que ens havíem pro­po­sat, anar orga­nit­zant con­sul­tes durant el pri­mer semes­tre del 2010. Ara és el moment i la gent sobi­ra­nista té delit i neces­si­tat de tirar-ho enda­vant. Les lec­tu­res que s’estan fent dels resul­tats són lícites des del punt de vista de la lli­ber­tat d’expressió, però com­ple­ta­ment interes­sa­des. Tot­hom s’està iden­ti­fi­cant i a alguns no els convé que el sobi­ra­nisme creixi, hi ha molts interes­sos al dar­rere; men­tres­tant, però, el nos­tre país con­ti­nua patint una espo­li­ació insos­te­ni­ble. Ara no podem detu­rar-nos. Si els nos­tres elec­tes no adme­ten aquesta ILP, cal que la soci­e­tat civil con­tinuï llui­tant-hi engres­cada i il·lusi­o­nada com sem­pre.

Si extra­po­lem els resul­tats de les vota­ci­ons, ens ado­na­rem que són excel·lents. Si hom trans­portés objec­ti­va­ment, tre­pit­jant de peus a terra, els resul­tats a un poten­cial de sis mili­ons de vots en lloc de set-cents mil com ara, ima­gi­neu-vos què es podria acon­se­guir. I si s’acceptés ende­gar la ILP, amb una bona peda­go­gia feta amb i des de mit­jans ins­ti­tu­ci­o­nals (TV, ràdio, rota­tius…), es podria acon­se­guir sens dubte una majo­ria de vots sobi­ra­nis­tes. Cal feli­ci­tar totes les per­so­nes que s’han mogut i han donat el millor d’elles matei­xes per tirar això enda­vant. Gràcies! El nos­tre més sen­tit i sin­cer reco­nei­xe­ment i admi­ració a tots els volun­ta­ris d’arreu del país!

Les con­sul­tes estant sent un exem­ple de cata­la­nit­zació, de cohesió social, d’inte­gració. L’inde­pen­den­tisme s’ha mani­fes­tat serè, cívic i tole­rant, amb una gran dosi d’intel·ligència i moti­vació. Alhora com una bona opor­tu­ni­tat per a la dig­ni­fi­cació de la nova immi­gració que en part s’ha iden­ti­fi­cat amb un poble mino­rit­zat i escar­nit a bas­ta­ment. Un espai de tro­bada entre el món polític (repre­sen­tat també per Deci­dim.cat) i el món de l’asso­ci­a­ci­o­nisme. Un afer­ma­ment de l’auto­es­tima i una pro­jecció cap a un futur que molts –moltíssims més dels que vol sig­ni­fi­car l’espa­nyo­lisme– estan bro­dant amb l’excel·lència del seu tre­ball i del seu com­promís.

Cal­dria fer un front comú de sobi­ra­nis­tes encara molt més ampli; una pla­ta­forma de reflexió, diagnòstic, cor­recció i pro­gra­mació que con­tinués comp­tant amb els elec­tes, les asso­ci­a­ci­ons, les pla­ta­for­mes, enti­tats, asso­ci­a­ci­ons, par­tits polítics, juris­tes, empre­sa­ris, eco­no­mis­tes, artis­tes, intel·lec­tu­als…, fora dels plan­te­ja­ments típics de par­tit, recu­pe­rant l’espe­rit uni­tari de l’Assem­blea de Cata­lu­nya per esde­ve­nir més forts des de la uni­tat des­in­te­res­sada i gene­rosa. Pri­mer el país, després els par­tits; pri­mer Cata­lu­nya, després els interes­sos lícits de cadascú. Tot just hem començat el nos­tre camí. Man­tin­guem-nos ferms, no ens dei­xem dis­gre­gar ni deso­ri­en­tar. Cata­lu­nya serà allò que nosal­tres deci­dim que sigui. Hi tenim tot el dret.