Política de Mossos

L'últim conflicte en què s'han vist implicats els Mossos, l'afer de les bengales del Lluís Companys, té una víctima i porta uniforme. El cap dels antiavalots de Barcelona ha deixat de ser-ho i ara dirigeix la comissaria de districte menys lluïda de la ciutat. Així s'ha acabat un episodi en què els responsables polítics del cos s'han tornat a comportar de forma erràtica: paràlisi davant dels fets –tot i la presència d'alts càrrecs a l'estadi–, inhibició mentre deixaven que un inspector suportés la pressió de la premsa i, al final, un mea culpa de compromís que va descol·locar tothom.

És com si plogués sobre mullat en un cos encara tocat per l'espectacle dels maltractaments retransmesos fa un any i mig, denunciats i esbombats per la mateixa conselleria en un gest que havia de ser exemplificador i que va es va convertir en esperpèntic.

Tenir una policia pròpia és fer política, perquè dóna poder. Montilla ho ha recordat el dia que es completava el desplegament: els Mossos són fonamentals per a l'autogovern. Per això va costar tant que els companys de partit del president cedissin les competències des de la Moncloa, als anys 80. Però per fer política amb la policia cal sentit d'Estat, cosa que implica ser rigorós amb els de dins, entomar els cops que vénen de fora i fer-se fúmer si això et perjudica la carrera. Així hauria de ser, i no ho és, la dura vida d'un alt responsable d'Interior.