Desolació, tendresa

Amb l’Alba res no ha sigut com tocava. Una salut fràgil, unes institucions que no l’han sabut protegir i uns adults que –suposadament, ja que els estan jutjant– la van sotmetre a una violència i uns maltractaments repugnants. Cada cop que penso en ella, en l’Alba, se m’ofega l’ànima. Potser perquè me la imagino davant meu, els seus ulls fitant-me, i m’adono que no sé quines paraules podrien confortar-la. ¿Com li podria dir –com li podríem dir– que els que més l’havien d’estimar li van rebentar el crani i la van vexar d’aquella manera, a ella, tan feble, tan innocent... perquè sí? El mal és terrible i absurd.

El mal va acarnissar-se en l’Alba, sense que ella sabés ni tan sols que el mal existia. ¿Com li podríem explicar el que ha passat? ¿Com li podríem explicar que la violència, el dolor, el desamor, la desempara, l’infern, no és el que estava previst? Comentava divendres Jordi Panyella en la seva crònica judicial que, quan el padrastre i la mare de l’Alba van entrar a la sala corresponent de l’Audiència de Barcelona, es va fer un silenci absolut, blanc com la neu. En aquell instant tot es va paralitzar. Els presents van sentir, m’imagino, el mateix que sento jo quan penso en la història de la petita Alba. L’abisme, el vertigen. Un vertigen que no conté odi. Un vertigen pastat per la desolació i una infinita tendresa per una vida petita lligada a una cadira de rodes, sense parla, amb les maleïdes seqüeles que deixa la convivència amb el mal. Diuen que els infants mai no deixen d’estimar els seus pares, encara que els seus pares siguin malvats, encara que els facin mal. Potser a l’Alba també li passa. Potser dins seu estima encara els que li van fer el que li van fer.