Sarkozy: on va, triomfa?

Què té Sarkozy que, allà on va, triomfa? Com és que, de les situacions més difícils, sembla sortir-ne no tan sols indemne sinó, fins i tot, enfortit? La fórmula secreta de Sarkozy per guanyar sempre no existeix. O, si l’ha escrita en algun lloc, la deu tenir patentada o guardada amb pany i forrellat. I, en qualsevol cas, s’ha de veure si aquesta fórmula no té efectes secundaris.

Als Estats Units, per exemple, Sarkozy s’ha guanyat la confiança no només del president Bush -que deixarà el càrrec en poc més d’un any- sinó que ha sabut crear complicitats a tots els despatxos de poder de Washington. No era una tasca fàcil, ja que durant els anys de Jacques Chirac s’havien superat els límits històrics d’animadversió cap a tot allò que fes tuf de francès. Però queda, ara, per confirmar si el preu per una rebuda d’Estat d’aquesta nivell -com no es recordava a Washington per a un president francès- respon a la promesa de Sarkozy d’integrar França a l’estructura militar de l’OTAN. Des que el general De Gaulle va abandonar el pinyol de l’Aliança Atlàntica el 1966, França ha participat en les seves operacions, però ha bloquejat tant com ha pogut els moviments d’expansió d’una estructura que considera un fre al desenvolupament d’una futura força militar europea. Per ser més amics dels nord-americans, serà capaç Sarkozy de posar a prova una de les bases més profundes del nacionalisme francès dels últims 50 anys? Serà capaç de desmentir De Gaulle el que es declara avui encarnació del “gaullisme”?

Un altre capítol d’èxit immediat: el Txad. La presentació pública de l’alliberament dels ostatges ha estat fruit de la pressió diplomàtica, basada en un passat de sumissió colonial i la presència en l’actualitat d’un miler de soldats francesos en territori txadià. Però el ressò mediàtic del primer alliberament coarta ara la transferència dels sis francesos que queden al Txad, responsables -aquests sí- de l’Arca de Zoé. Li costarà a Idriss Deby justificar la marxa dels detinguts davant d’una població com la txadiana, que ha tornat a sentir-se burlada per la metròpoli europea. Un difícil etzucac diplomàtic.

Però, a més dels fronts internacionals que ha deixat oberts la setmana que ara acaba, Sarkozy en tindrà de nous a partir de demà mateix. Dos anys justos després de les protestes de les banlieu, els ajuntaments de les conurbacions afectades tenen previstos actes en recordatori d’aquella onada d’aldarulls. Segons ells, els motius de la crema de cotxes massiva de 2005 continuen plenament vigents. I per aquesta setmana que entra, també, hi ha previstes noves manifestacions pel pla de reforma del sistema de jubilacions. La “tardor calenta” que li prometien els sindicats. Aquesta serà la veritable prova per a Sarkozy. Aquí haurà de demostrar si la seva fórmula secreta funciona. I haurà de comprovar que els seus remeis immediats no tinguin efectes secundaris.