Camp xou. Estadi del FC Barcelona

Home, admeto que et calia una bona per­ruca. Per man­te­nir el teu adjec­tiu, encara que fos. Encara impres­si­o­nes amb el body, però el teu pòrtland d’anys cin­quanta, Por­ci­o­les fas­hion, començava a ser un greu atemp­tat al dis­seny de la meca postolímpica.

M’ale­gra que als 50 anys, sens dubte una edat peri­llosa en l’esport de la seducció, hagis deci­dit cobrir-te amb un ves­tit de llu­en­tons. Així com­pa­rei­xeràs radi­ant i afla­men­cat els ves­pres de festa major, amb una ale­gria meri­di­o­nal ben pròpia dels nos­tres man­da­ta­ris.

No puc com­par­tir algu­nes veus que s’excla­men per l’excés de llums, i que ron­di­nen con­tra les pol·luci­ons noc­tur­nes que escam­paràs. El que ara ens cal als bar­ce­lo­nins, pre­ci­sa­ment, és una exhi­bició de ful­gor que espanti les tene­bres, tot sabent que, si algun dia se’ns fonen els ploms, sem­pre podrem con­fiar en tu, al·logen colos­sal, per il·lumi­nar les nos­tres ver­go­nyes.

Feli­cito l’ine­fa­ble Fos­ter, que de ribots i xer­racs no en vol saber res: a par­tir d’avui pro­poso que sigui reba­te­jat com a Nor­man el Lam­pista. I trobo molt bé l’objec­tiu últim de la bri­llant reforma, que con­sis­teix a recu­pe­rar Ron­nie el Tro­nera amb un des­ple­ga­ment autènti­ca­ment cari­oca, propi dels Dan­cing days, on només el Gaúcho podrà tro­bar el (gol) nord gràcies a les seves pro­ver­bi­als ulle­res de macar­ro­net de disco. Seràs l’espec­ta­cle que ens merei­xem. Un Camp xou per admi­rar des de fora i on, a la fi, les enso­pe­ga­des de dins ja no ens trau­ran la son.