Trenta anys després

Una vegada més, una xifra exacta, arrodonida, referida a un moment concret de la Transició política a Espanya, ha permès fer-ne balanços i extreure’n conclusions. El 15 de juny de 1977 Espanya celebrava les seves primeres eleccions des que el cop d’Estat del 18 de juliol del 36 va liquidar la legalitat republicana. Tres dècades després, a mesura que ha anat passant el temps, les conclusions sobre tot el procés d’obertura democràtica a Espanya ha anat resituant-se. Ja no hi ha tanta gent que defensi que va resultar “exemplar”, si bé hi ha la coincidència general que les virtuts superen de llarg els defectes que se’n podien haver derivat. Espanya havia entrat en un camí de confluència amb l’Europa desenvolupada que difícilment podia haver-se suspès per una involució violenta, però també és evident que hi va haver qui va intentar perpetrar-la.

En un moment extremadament complicat, el rei Joan Carles va assumir un paper de moderació institucional i impuls de la reforma democràtica necessària. El president que va triar per gestionar el canvi, Adolfo Suárez, va saber vèncer durant els primers anys els grans obstacles que el podien haver evitat. L’oposició democràtica va sacrificar conviccions i va acceptar un marc limitat de reforma. Felipe González va moderar el PSOE fins a convertir-lo en un partit per a l’alternança al govern i Santiago Carrillo va introduir el PCE en el joc democràtic renunciant al maximalisme que l’havia definit. El nacionalisme català es va implicar en la modernització de les estructures de l’Estat i va deixar pel camí reivindicacions que Espanya no acceptava.

Trenta anys després d’aquelles eleccions, que no van ser exemplars perquè alguns partits polítics –com ara Esquerra Republicana– no s’hi van poder presentar sota les seves sigles, el balanç pot resultar acceptable, però amb molts matisos. El primer és que entre tants llençols desapareguts en les bugades successives ha estat precisament el catalanisme qui se n’ha deixat més. I que la democratització profunda de la societat espanyola és més aparent que real. Això explica, per exemple, que una Constitució conseqüència d’un moment tan difícil continuï semblant a molts excessivament “generosa”.