Agència Tributària de Catalunya

Aquesta setmana el Parlament ha aprovat només amb el vot en contra del PP la llei que crea l’Agència Tributària de Catalunya, tal com recull l’article 204 del nou Estatut d’Autonomia. El text aprovat en referèndum determina que “la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els tributs propis de la Generalitat, i també, per delegació de l’Estat, dels tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, correspon a l’Agència Tributària”. Com que hi ha una part important d’impostos que encara corresponen a l’administració de l’Estat, el mateix article disposa que en el termini de dos anys s’ha de constituir un consorci “o un ens equivalent”.

El Parlament s’ha limitat, doncs, a complir la llei. Al marge que la llei hagi estat recorreguda davant el Tribunal Constitucional. En el cas concret de l’Agència, uns altres Estatuts que ningú ha impugnat –com ara l’andalús– preveuen la creació d’un organisme semblant. Per tant, ningú pot acusar la cambra catalana d’haver actuat amb temeritat. Més aviat al contrari: la prudència que fins ara han demostrat tots els partits d’aquest país en el desplegament estatutari és exagerada.

Malgrat totes les prudències, la creació de l’Agència Tributària de Catalunya ha estat aprofitada per la premsa més hostil de Madrid per recuperar la fòbia que van desplegar durant tota la tramitació de l’Estatut. Aquests mitjans han tornat a projectar sobre l’opinió pública espanyola un catastrofisme desbocat. En la seva interpretació esbiaixada Catalunya ha aprovat independitzar-se fiscalment d’Espanya.

Però més preocupant que tot això és l’actitud amb què ha rebut la notícia l’actual ministre d’Economia, Pedro Solbes, sempre disposat a diluir en l’aigua unificadora les reivindicacions fiscals catalanes. Un ministre, per cert, que tampoc aquesta legislatura farà públiques les balances fiscals. Les disposicions que feien referència al règim fiscal van ser motiu de conflicte entre els partits mentre es debatia l’Estatut. El resultat final no va convèncer ni els més exigents ni els més prudents. La fórmula definitiva va marcar equilibris i ambigüitats excessius. Cal exigir-ne almenys el compliment estricte.