Opacitat i pressions sobre el TC

La vicepresidenta primera del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, va confirmar ahir la informació publicada per l’AVUI en el sentit que les deliberacions dels magistrats del Tribunal Constitucional sobre els recursos –entre els quals el del PP– contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 es poden prolongar fins passat el setembre. El bloqueig d’una norma bàsica com l’Estatut en l’alt tribunal és del tot insostenible. I l’allargament de les deliberacions no fa més que confirmar els temors de gran part de la classe política i la societat civil catalana que l’Estatut serà buidat de contingut amb una sentència interpretativa. Si no és que, finalment, també es laminen directament alguns dels seus articles. “De l’Estatut només en quedarà la closca”, és el funest auguri que es fa des de cenacles polítics madrilenys ben informats de la marxa dels debats al si del tribunal.

L’Estatut és una llei orgànica de les Corts espanyoles i va ser referendat pel poble català després de ser aprovat pel Parlament i les Corts. Convé recordar-ho una vegada i una altra. I és la voluntat del poble de Catalunya, i dels seus representants al Parlament i a les Corts espanyoles, que van aprovar la norma bàsica de l’autogovern dins l’ordenament constitucional, la que pot ser vulnerada amb una decisió sense precedents en democràcia per un tribunal contaminat fins al l’extrem per interessos externs: per interessos polítics. Només cal recordar qui nomena els magistrats del TC –els grans partits espanyols–, i la ingerència permanent del PSOE i el PP en els treballs d’aquesta institució.

Per això es parla de blocs progressista i conservador al TC i per això s’han fet tota mena de maniobres per intentar que una majoria d’un color o de l’altre imposi el sentit de la sentència. Tot, a més a més, en un ambient d’opacitat informativa gairebé absoluta que contrasta amb la política de llum i taquígrafs que va presidir el llarg procés d’elaboració i discussió de l’Estatut. Quina legitimitat pot tenir, doncs, una sentència dictada en aquest context d’opacitat i pressions? Qui, en realitat, dictarà una sentència que pot suplantar la voluntat de tot un poble?