És la identitat, president

El president de la Generalitat va fer ahir el primer discurs del curs polític que s’enceta la setmana vinent. José Montilla va reflexionar a l’entorn de quatre eixos: el món, Europa, Espanya i Catalunya. No cal dir que el president de la Generalitat va dedicar molta més atenció a l’àmbit que li correspon i que més l’afecta: el català. Després d’un balanç de l’obra de govern i del desplegament de l’Estatut, va destacar dues idees interessants. Catalunya no té una crisi d’identitat, sinó de creixement, i la resposta al malestar contra la política consisteix a fer, precisament, més política.

En aquest primer discurs després de vacances, però, una idea va planar per sobre de les altres. Una idea particularment greu. El president de la Generalitat va atribuir els grans problemes d’infraestructures que pateix el país “als governs passats [....], més obsessionats pel debat sobre la identitat que no pas pel debat sobre el país real”. No és la primera vegada que un dirigent polític d’aquest país construeix un discurs amb aquests arguments. Fet i fet, el Partit Popular i Ciutadans basen la seva acció política precisament sobre aquest pretès axioma: Catalunya ha perdut molt de temps perquè n’ha dedicat massa al debat identitari. La “identitat” no interessaria als catalans, molt més preocupats pels problemes que els afecten “directament”.

Aquest és un discurs reiteratiu i recurrent, però fins ara no l’havia assumit cap líder de la importància del president de la Generalitat. La rèplica és òbvia. En primer lloc, és evident que es pot mantenir més d’un debat alhora. El fet que els partits o anteriors governs de Catalunya hagin reflexionat sobre la identitat del país no ha impedit que abordessin –i fins i tot resolguessin– altres qüestions. Només des de l’assimilacionisme espanyolista es veu aquest debat “identitari” com un problema. Quan sovint només respon al seu propi. Finalment, ha estat la identitat –sentida i reivindicada– de Catalunya la que ha aconseguit que la Generalitat no sigui una diputació provincial i, en bona part també, que l’Estat democràtic conseqüència de la Transició s’articuli territorialment sobre les autonomies. Sembla, doncs, que ha estat precisament “la identitat” la que ha millorat “el país real”.