Catalunya/Cataluña Ràdio/Radio

Com podríem evitar caure en el nacionalisme si a Catalunya és senzill trobar 500 intel·lectuals en tres o quatre dies? 501, si comptem la Cristina Peri Rossi. En fi, en qualsevol cas, aquesta senyora té raó. Catalunya no és com l’Uruguai, on, imagino, no deu ser fàcil aguantar durant 33 anys consecutius sense voler aprendre el castellà. Aquí, igual que a Montevideo, la totalitat de la població entén, parla i escriu la llengua dels uruguaians, i només una part, la dels catalans.

Una altra cosa és si aquesta senyora té dret a fer col·laboracions en antena en la seva llengua, que és el que es discuteix. O, des de l’altra banda, si Catalunya Ràdio té capacitat de decidir si els seus programes són íntegrament en català, o si s’hi ha d’incloure el castellà. La immensa majoria dels mitjans de comunicació del món són en una sola llengua, així que el cas té ben pocs models externs. Fins al punt que no conec ningú que es pugui plantejar aquest tipus de dilema a Madrid, posem per cas. Ni a Montevideo, és clar.

En definitiva, en la qüestió de Cristina Peri Rossi, el que està en joc és un principi general, com és el dret –o no– dels catalans a no saber català i, malgrat això, no tenir cap limitació, fins a l’extrem de poder treballar –insisteixo, en antena– en mitjans que se suposa que tenen com a funció essencial la difusió de la llengua catalana. Una contradicció òbvia de la qual, per cert, ella no té cap culpa.

Però ja s’ha resolt el problema. El director de Catalunya Ràdio s’ha disculpat formalment i li deixarà triar programa en senyal de desgreuge. I Cristina Peri Rossi diu que també ha rebut una trucada des de presidència de la Generalitat.

Així, doncs, ja sabem en què consisteix l’article sisè del nou Estatut: “Totes les persones tenen dret a utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya el dret i el deure de conèixer-les”. En el de sempre. Enhorabona, senyora.