Articles

Sobre la manifestació

Una prèvia: compto anar a la gran manifestació a favor de la superació d’aquest model polític que permet la ingerència del Tribunal Constitucional espanyol en les lleis aprovades en referèndum a Catalunya. He escrit que no sóc partidari de respostes reactives a la sentència en el supòsit més que probable que no respecti l’Estatut en la seva integritat. I ho segueixo pensant. Els catalans no estem en condicions de malbaratar esforços que no vagin dirigits a objectius precisos, pensats en positiu i amb possibilitats d’èxit. Volem i necessitem victòries. Amb tot, si hi ha manifestació, ja dic per endavant que, amb independència de tota altra consideració, m’afegiré a la que sigui la decisió comuna. L’opinió és individual, però el compromís és col·lectiu.

Certament, segons com sigui la manifestació, m’hi sentiré més o menys còmode. A la de la guerra de l’Iraq, al cap de deu minuts vaig fugir cames ajudeu-me: l’havien convertit en una festa i estàvem parlant d’una guerra. En aquest cas espero que s’eviti tota temptació lúdico-festiva. Ara bé, la manifestació, a partir del rebuig a tota intromissió –no importa la mida– en el text i l’esperit de l’Estatut votat en referèndum ara fa tres anys, ha d’assenyalar una voluntat positiva de futur. No: jo tampoc no el volia, aquest Estatut que, a manca d’un altre qualificatiu, hauria de ser conegut com el de la vergonya. Allò que es va aprovar al Parlament de Catalunya era lluny dels objectius promesos i arribava després que els partits haguessin demostrat la incapacitat per fer un front comú patriòtic. La votació al darrer moment va ser improvisada i vergonyant. Tant, que el PSC –el partit del president del govern que l’havia propiciat– l’endemà mateix ja se’n desdeia. Cal afegir-hi la mentida prèvia de Zapatero –el famós “apoyaré...”–, el ribot Guerra, el pacte d’amagat fet per CiU, els dubtes covards d’ERC, el ferotge anticatalanisme oportunista del PP, l’agressiva campanya pel sí al referèndum, i després els abusos en els terminis i l’incompliment en el finançament. Finalment, tindrem un Estatut grapejat pel Tribunal Constitucional de qui, abans de començar, ja es coneixien les intencions. No: aquest Estatut no el volia perquè, precisament, ens retalla el futur. Ara bé: mentre aquest sigui l’Estatut al qual de moment s’ha resignat democràticament i en referèndum el meu país, doncs és el meu.

Per tant, no podem parlar d’una manifestació a favor de l’Estatut de la vergonya. No: el lloc comú de la manifestació no pot ser altre que expressar la voluntat positiva de superar un model polític que permet la intrusió en una decisió presa en referèndum pels catalans. És cert que ja sabíem que aquest tribunal té el dret a dir-hi la seva. Les regles de joc eren clares i segons quines lamentacions –especialment dels qui les van acceptar d’entrada–, ara són farisaiques. Es va acceptar de jugar amb les cartes marcades en un casino que es diu Espanya. I, si no és que l’arrogància els va obnubilar, els que s’hi van embarcar sabien del cert que en sortirien escaldats. Però que els líders del nostre país hagin estat febles o insensats no ens obliga a tots a fer-nos-en còmplices. El TC té tota la legitimitat espanyola per potinejar l’Estatut, i discutir-ho ara és de mal perdedors. Nosaltres no som sobirans i als ulls d’Espanya no som una nació amb dret de decidir tots sols el nostre futur. Que ningú no s’enganyi ni ens vulgui embolicar: la manifestació només pot ser per expressar la voluntat de desbordar aquesta legitimitat espanyola. I, sobretot, ha de quedar clar que la nostra dignitat nacional no depèn de cap sentència ni és a mans de cap tribunal espanyol, només faltaria! La dignitat nacional es defensa treballant pel nostre dret a l’autodeterminació. Per tant, res de rabejar-se en l’agressió. L’única indignitat que hem de purgar és la que deriva de les nostres pròpies febleses.

No tinc dubtes sobre l’èxit de la convocatòria, amb una assistència que només puc imaginar multitudinària. Tanmateix, cal tenir molt present que no es comptarà amb la unanimitat política ni, per tant, mediàtica. I és ben previsible el paper dels mitjans grans de comunicació catalans i forasters. Caldran esforços suplementaris per contrapesar les opinions i les estratègies dissuasòries i confusionàries, que ja s’han activat. Com es propi d’aquests casos, els ardors i les tebiors assenyalaran amb claredat on són les esperances, els desigs i els interessos de cadascú. I els dubitatius es veuran desbordats en la seva poca confiança en el país i, tard o d’hora, els sabrà greu no haver-hi cregut.

Lògicament, la manifestació no ha d’excloure ningú. Però crec que ha de quedar clar que es lidera des de la societat civil, no des del govern ni de cap altre àmbit oficial. A títol individual, els representants polítics en actiu, que facin el que la consciència els digui i la decència els permeti. Ara bé, i penso particularment en els que són al govern, si us plau, que no posin les mans a la pancarta de la capçalera de la manifestació. No es pot repicar i anar a la processó. I no es pot, simultàniament, voler desbordar la legitimitat del Tribunal Constitucional espanyol i, alhora, acatar-la.

El més important de tot, tanmateix, serà l’endemà. Cal pensar bé l’organització de la manifestació, sí. Però encara s’ha de pensar més en com s’ha de canalitzar l’energia per tal que alguna cosa hagi canviat radicalment entre el dia abans i el dia després. No es tracta de portar a passejar els gegants ni de treure el santcristo gros, quedar tranquils de consciència, i tal dia farà un any. L’objectiu tampoc no pot ser que es retiri la sentència. Ni aplegant tots set milions i mig de catalans a Barcelona, no es canviaria una sentència del Constitucional. (I, per cert, no parleu d’influir en un tribunal que no s’impressiona ni per un referèndum: si us plau, no ens prengueu per estúpids!). S’ha de ser molt conscient que s’ha tocat el moll de l’os de l’Estat, i l’Estat mai no està de broma. Ni el tribunal es farà enrere, ni el govern espanyol obviarà la sentència, ni l’actual govern català està per aventures a un any de les eleccions. I si aquest no és l’objectiu, doncs, quin ha de ser?

Des del meu punt de vista
, la manifestació ha d’esdevenir un acte d’afirmació nacional dirigit principalment cap als mateixos catalans. Sobretot, cap als que no hi hauran vingut. Ha de ser un gest que ens retorni l’autoestima i la confiança en les pròpies forces. Res de proposar concerts econòmics o de reformar la Constitució. No sortim amb velles cançons. I prou preses de pèl: després de l’experiència de l’Estatut, perquè hauríem d’esperar un canvi constitucional favorable o un concert econòmic? No: el pas endavant l’hem de fer nosaltres. I la manifestació ha de donar-nos una més àmplia oferta electoral radicalment sobiranista a les properes eleccions i ha de propiciar un creixement espectacular del vot compromès amb la llibertat dels catalans. Aquest ha de ser el veritable i principal objectiu, i aquesta serà la mesura del seu èxit.




Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.