Euskadi, hora zero

Els últims dies de la passada legislatura basca, l’abril de 2005, Juan José Ibarretxe va convocar un esmorzar amb periodistes a la seu de la Lehendakaritza, a Vitòria. Volia parlar clar. Per a ell, el mandat que estava a punt de començar (és a dir, l’actual) havia de ser, necessàriament, el moment de buscar la sortida del laberint endimoniat en què està embarrancada la política basca des de fa dècades. El lehendakari va afirmar que els partits bascos estaven obligats a trobar, en dos o tres anys, un acord acceptable per a tothom o, almenys, per a una majoria molt àmplia de la societat basca. També va dir que el fet de l’existència d’ETA no podia servir, en si mateix, com a excusa per acomodar-se en una situació inacceptable.

La major part dels que escoltàvem no ens el crèiem. El País Basc té un problema polític que pot ser molt greu, però la violència que genera és cada cop més marginal des d’un punt de vista social. I, des dels darrers anys de José María Aznar, s’ha anat instal·lant la impressió que el setge internacional i policial pot fer decaure l’activitat d’ETA fins a nivells molt baixos. Això, sumat a un apreciable nivell de vida i a una administració opulenta, feia dubtar de la intenció del PNB de fer grans cabrioles polítiques.

Doncs no. Ahir el lehendakari Ibarretxe es va jugar la seva carrera política anunciant la data del 25 d’octubre de 2008 per a la convocatòria d’un referèndum a Euskadi. Ja en parlarem, de si tindrà èxit o no, i de quina és la maduresa de la societat basca i la voluntat de l’Estat per arribar a un acord. Ho anirem veient en els pròxims mesos.

L’esmorzar de fa dos anys va acabar amb la pregunta òbvia: “I si vostè no se’n surt?”. “Marxaré”, va dir, “perquè no m’hauré guanyat el sou. I els altres polítics de la meva generació es veuran obligats a fer el mateix”.
La sorra ja cau pel rellotge.