Expedient i reducció salarial a Sony

La mul­ti­na­ci­o­nal japo­nesa Sony ha anun­ciat per sor­presa que vol aco­mi­a­dar 275 tre­ba­lla­dors de la seva fac­to­ria de Vila­de­ca­valls a través d’un expe­di­ent de regu­lació d’ocu­pació (ERO). Per sor­presa perquè la direcció i els sin­di­cats por­ta­ven cinc mesos nego­ci­ant una con­ge­lació sala­rial que havia d’evi­tar la des­trucció de llocs de tre­ball. La direcció al·lega per jus­ti­fi­car-se que no hi ha hagut acord, però resulta que, a més de l’expe­di­ent, també anun­cia la reducció real dels sala­ris, una cir­cumstància que sem­bla con­tra­dictòria. L’anunci ha cai­gut com un cop de puny pri­mer de tot entre els tre­ba­lla­dors de la plan­ti­lla i després entre els sin­di­cats, que con­si­de­ren la demanda “una indecència”, “una irres­pon­sa­bi­li­tat”, “un des­ver­go­nyi­ment” i “una aber­ració”. La irri­tació sin­di­cal és com­pren­si­ble sobre­tot si es té en compte que el pre­si­dent José Mon­ti­lla va obte­nir garan­ties de la direcció de Sony al Japó que no hi hau­ria aco­mi­a­da­ments si els sala­ris es con­ge­la­ven.

Que es pre­senti un expe­di­ent no vol dir que hagi de ser automàtica­ment apro­vat. És rao­na­ble supo­sar que en aquest cas, com en d’altres, les auto­ri­tats estu­di­a­ran les moti­va­ci­ons amb lupa. Com ha succeït algun cop, l’amenaça de l’expe­di­ent podria ser un meca­nisme perquè els tre­ba­lla­dors s’avin­gues­sin a la reducció sala­rial, un sis­tema d’estalvi que lliga molt més amb la cul­tura labo­ral japo­nesa que no pas amb la nos­tra. Però aquest, tot i ser un tema dolorós per als tre­ba­lla­dors de Sony, és un fet pun­tual. El que està en joc és molt més.

Perquè aquesta crisi pas­sarà i la supera­rem tots ple­gats. Del que es tracta és de treure’n lliçons pro­fi­to­ses per al futur. La pri­mera és que ha estat un error, com avi­sava des de fa temps el Banc d’Espa­nya i altres ins­ti­tu­ci­ons, fona­men­tar l’empenta econòmica en el mono­cul­tiu d’un sec­tor, el totxo, en aquest cas. La segona, que no es pot fona­men­tar l’expansió econòmica només en mà d’obra barata que, fet i fet, no implica cap aug­ment de la pro­duc­ti­vi­tat per càpita. I la ter­cera, i con­seqüència de l’ante­rior, és que el crei­xe­ment ha de recol­zar en la mà d’obra molt qua­li­fi­cada. Lla­vors són les empre­ses les que s’ins­tal·len als llocs on hi ha aquesta mà d’obra, i no al revés. For­mació. Aquesta és la clau.