La ciutat de Woody Allen

El primer cop que Woody Allen va aparèixer públicament a Barcelona va ser el gener del 1998, amb motiu de la promoció de Desmuntant Harry. Ell no ho deu recordar, però, a la roda de premsa, un periodista li va preguntar si tenia alguna constància que la capital catalana era particularment receptiva a les seves pel·lícules. El periodista era jo i el cineasta de Manhattan, molt amablement, va respondre que sabia perfectament que els seus films funcionaven millor a Europa que als Estats Units però no tenia cap dada que singularitzés Barcelona en una posició destacada.

Des de llavors, tanmateix, ha tornat molts cops a la nostra ciutat. Hi ha promocionat d’altres pel·lícules i ha fet concerts de clarinet amb la seva banda de jazz. Ha visitat els llocs turístics més emblemàtics i fins i tot el van dur al Palau de la Generalitat perquè Jordi Pujol, llavors president, li fes una lliçó accelerada sobre el que era Catalunya. Sembla que, entre uns i altres, aquests cants de sirena van fer efecte i el somni, finalment, s’ha fet realitat. Woody Allen ha rodat el seu darrer film a Barcelona i ha esclatat la bogeria.

Des que es va confirmar la notícia, els rumors no han deixat de circular i ningú no s’ha escapat del paroxisme. Periodistes enfollits per esbrinar què pren d’aperitiu Woody Allen, càmeres que s’han jugat la vida per una ombra borrosa a través del vidre d’un cotxe o actors locals disposats a perdre tots els papers amb tal de tenir una frase dirigida pel cineasta hi han fet de secundaris. La palma, tanmateix, se l’han endut els polítics que van viatjar fins a Nova York per desplegar una catifa vermella que arribava fins a Barcelona o els que el van acompanyar a una presentació de rodatge més surrealista que si s’hagués tractat de Buñuel. No hi faltava ni la ministra de Cultura, cessada pocs dies després amb el consol d’endur-se a casa la foto amb Woody Allen.

No sé si aquest cop també deu haver passat per la plaça de Sant Jaume però, entre el rodatge d’un tràveling i un primer pla de Scarlett Johansson, algú hauria d’explicar a Woody Allen que els catalans no som tan provincians com li hem demostrat aquestes darreres setmanes. Els Jocs Olímpics del 92 ens van posar en l’òrbita de la modernitat i la resta del món s’ho va creure. Amb la polèmica de la Fira de Frankfurt se’ns ha tornat a veure el llautó però sortosament, de portes enfora, no se n’ha assabentat gairebé ningú.

Fer el ridícul amb Woody Allen, en canvi, te molts més riscs, i el primer és que a ell se li ocorri rodar el seu film sobre aquest tema. En trauria molt de suc. Els seus tres films anteriors (Match Point, Scoop i Cassandra’s Dream) els ha rodat a Londres i els britànics no han perdut la flegma. I, a més, poden estar ben segurs que quan Tony Blair va dimitir com a primer ministre va sortir de Downing Street sense cap fotografia al costat de Woody Allen.