7.470

Ahir es va fer públic que un de cada sis catalans viu en risc de pobresa. En la memòria que detalla aquestes dades es manegen conceptes que són de difícil definició. Es parla de vida digna, d’exclusió, de risc. Què és un pobre no és pas una cosa fàcil de saber. O què és una vida digna.

La mesura utilitzada per a tota la UE per conèixer el risc de ser pobre consisteix a calcular la mitjana dels ingressos disponibles d’una població; tot aquell que quedi per sota del 60% d’aquesta mitjana se suposa que està en situació de risc. Ignorant que es pot ser ric i cobrar poc, aquest llindar a Catalunya és de 7.470 euros l’any. 622 al mes. Jo no faig estadístiques, ni sóc un euroburòcrata, conec molta gent que guanya si fa no fa això i no és pas pobre, ni viu en situació de risc, ni té una vida poc digna. No té luxes, ni és ric, però menja cada dia, dorm calent, té cultura, té garantida l’educació dels fills i la salut i etc.

La seva situació és millorable, però seria bo que aquestes dades no servissin per prendre’ns el pèl. L’excepció, com sempre, són les vídues, que viuen amb molt menys. Però, a més, calculant-ho així, és pràcticament impossible acabar amb la pobresa si no és que cobrem tots el mateix. Si tots els que estan per sobre de la mitjana cobressin 30 vegades menys, les dades dirien que hi ha menys pobres a Catalunya, però evidentment el país seria més pobre; en canvi, si tots cobréssim 1.000 vegades més, les dades dirien que hi ha els mateixos pobres que ara. La dada prioritza la igualtat més que la riquesa. No seria la primera vegada que en nom de la igualtat econòmica s’empobreix un país. Seria bo que aquestes dades no servissin per prendre’ns el pèl.