La fidelitat a l'estil premia Espanya

Una gran Eurocopa, amb bon futbol, emoció, poca especulació i tracte preferent per la pilota, amb millors davanters que defenses, ha conclòs amb la victorià d'un equip, l'espanyol, que ho ha merescut. La prudència amb què sempre s'hauria de valorar la trajectòria d'una plantilla en la primera fase del campionat aconsellava a dubtar de la competitivitat de l'equip espanyol en partits decisius. Contra Itàlia, Rússia i Alemanya Espanya ha estat futbolísticament millor i ha guanyat. En aquest cas, ha guanyat el millor.

En comptes de fer arengues apel·lant a la "bravura", la "fúria" i a altres valors paraesportius, Espanya ha encertat a l'hora de respectar el perfil dels seus jugadors, una nova generació que ha crescut veient el Barça i el Madrid guanyant lligues respectant la pilota i fent bandera d'un futbol de toc. L'Espanya anterior havia crescut veient Clemente guanyar lligues jugant al "patadón", a principis dels 80. Hi ha referents que estigmatitzen. A Espanya li ha costat molt més que a altres països (Holanda, França, Portugal…), però finalment ha aconseguit posar-se al dia.

Respecte a la final, poca a cosa dir. Deu minuts inicials de desconcert espanyol i un passeig des del moment en què ha marcat Torres, deixant en evidència Lahm i Lehmann. Al minut 92, amb 1 a 0, Espanya seguia atacant per assolir el 2 a 0. Amb això està tot dit.

Una reflexió interessant és constatar la importància del context, l'entrenador i la disciplina a l'hora de treure el millor rendiment dels jugadors. El Xavi d'aquest campionat ha estat sublim perquè jugava còmode en un equip del seu estil on tots els jugadors feien la seva feina (perquè si no, l'entrenador els canviava). Qui ho havia de dir: l'Espanya d'Aragonés ha jugat molt millor al futbol que li agrada al Barça (i a Laporta) que el Barça de Rijkaard.

A diferència de Rijkaard, un entrenador educat, presentable, diplomàtic, Aragonés és una persona molt opinable, de maneres qüestionables i diplomàticament mediocre. Però com a entrenador, s'ha sabut fer respectar pels jugadors, manant ell i imposant-se quan ha calgut. El resultat és evident. Si aquesta lliçó serveix perquè algú del Barça prengui nota, tot això que hi guanyarà.

I qui consideri que això que dic és pur maquiavel·lisme, que es qüestioni si gaudeix més veient un partit de futbol o escoltant una roda de premsa. Jo he viscut les dues experiències i no en tinc cap dubte. I per acabar-ho d'adobar, gaudeixo del privilegi de poder gaudir del futbol sense importar-me el color de les samarretes. Per això per a mi l'Eurocopa 2008 l'ha guanyat el futbol.