Parlem de Ciutadans, que encara hi som a temps

A poc a poc, Ciu­ta­dans es va esllan­guint, empe­ti­tint, fonent. Dels tres dipu­tats al Par­la­ment acon­se­guits a la pri­mera de canvi només un aca­barà la legis­la­tura con­vençut de la feina feta i amb ganes de repe­tir. Els altres dos ja han fet saber que no en volen saber gaire més d'aquell par­tit que ha pas­sat de ser el somni del no-naci­o­na­lisme (no-naci­o­na­lisme català, s'entén) a con­ver­tir-se en una olla de grills dis­po­sada a pac­tar amb par­tits con­tra­ris al seu ide­ari només per mirar d'acon­se­guir un impos­si­ble escó al Par­la­ment Euro­peu.
 
Ciu­ta­dans camina directe cap a la seva des­a­pa­rició un cop ha dei­xat clar el seu mis­satge i d'altres molt més espa­vi­lats ja estan lles­tos a aga­far el relleu. Lamen­ta­rem la des­a­pa­rició de Ciu­ta­dans, i la lamen­ta­rem per tres raons. La pri­mera emi­nent­ment democràtica. La des­a­pa­rició d'un par­tit polític mai és bona notícia. La segona, perquè els que els subs­ti­tui­ran encara tin­dran molts menys mira­ments que ells a l'hora de des­pres­ti­giar Cata­lu­nya i els cata­lans. I la ter­cera perquè, en con­tra del que pre­te­nien, Ciu­ta­dans era un movi­ment essen­ci­al­ment català que va fra­cas­sar en el seu intent d'espa­nyo­lit­zar-se. Tenien volun­tat de sucur­sa­lis­tes però es van haver de con­for­mar amb l'estricta obediència cata­lana. Al cap­da­vall eren dels nos­tres, del sec­tor crític, però dels nos­tres.