Sindicats

Gairebé tota la premsa de la capital del Regne d'Espanya ha començat a carregar des de fa dies contra els dos sindicats convocants de la vaga general del 29 de setembre. Es tracta d'una envestida que no s'està, alguns cops, de caure en la grolleria més abjecta. No és que em sorprengui, perquè ja estic acostumat a llegir mots denigrants en aquesta mateixa premsa, tot i que adreçats a Catalunya, no als sindicalistes. El que em sorprèn és el zel amb què aquesta premsa, que fins fa poc seguia la tàctica de “com és malament, millor” en l'estratègia de desgast del govern del pobre Zapatero, canviï de rumb i insulti ara els sindicats. Que si són uns ganduls i uns barruts. Que si als sindicats hi ha gent que viu molt bé...

I surt Esperanza Aguirre i diu que ella això ho acabarà. Però no diu com, vaja. No diu com es pot obligar els alliberats a tornar al seu lloc de treball sense haver de revisar els convenis i, sobretot, l'Estatut dels Treballadors, una llei orgànica que emana de la Constitució que tant diu estimar. S'invoca un Estatut (dels funcionaris, no de Catalunya), però serà difícil que se'n surti. Cosa que no obsta perquè els seus turiferaris l'aplaudeixin.

A mi, el que de debò em sorprèn és que les trones més ràncies de Madrid insultin els sindicats perquè convoquen una vaga general. Doncs, què s'esperaven? ¿L'obligació d'un sindicat no és oposar-se a qualsevol retallada de drets dels treballadors? La solució, un cop més, passa per la negociació i la confiança mútua entre empreses, sindicats i governs. Però molt em temo, ai, que això només és possible a Alemanya.