Una generació lliure i independent

Qui presideix la Generalitat de Catalunya fins a les eleccions del 28 de novembre –després els vots i la democràcia decidiran– afirma que aquestes marcaran tota una generació. Obviant el que té de presumptuós, s'ha de dir que sí que seran importants. Marcaran com fer política a Catalunya durant uns quants anys. La política que anirà des de la dependència i la inferioritat nacional –que ell mateix com secretari general del PSC-PSOE ens proposa– a la que vol anar vers la igualtat nacional, la no dependència obligada i ser una nació igual que la resta de països dins l'Europa unida.

A la Universitat les generacions se succeeixen. Vol dir que els qui estem en aquest medi veiem com evolucionen els joves i els seus interessos. I s'equivoca aquell que cregui que el que volen els joves universitaris d'avui no serà el que demà mateix desitgi la majoria de la societat. Sempre, i ho dic pels anys d'experiència que hi tinc, ha passat així. Les generacions joves d'avui són els adults de demà mateix.

Fracassat el comunisme i les dites revolucions armades, com a bé màxim aspiren a la llibertat, a la igualtat i a la justícia. Ja no es creuen les masses de pretesos herois de l'antifranquisme, n'estan tips de tant recordar l'ahir per justificar la mediocritat de l'actuació present. Fan un somriure displicent pel retorn de l'Espanya negra de sempre, es pregunten si no deu ser realment l'autèntica, la que personifica el Constitucional i la posterior celebració amb finos y puros a la plaça de toros de la Maestranza de Sevilla. El pobre món espanyol agressiu dels Guerra de torn, el vol gallinaci dels ministres i diputats catalans cuneros, són manats des de Madrid, els fa vergonya aliena. Tot això la generació jove d'avui no s'ho creu, passa.

Aquesta generació s'ha educat a l'escola publica o concertada, la irrita qui la defensa però alhora du els seus a una escola privada elitista de pagament. No els agraden les promeses, les mitges veritats ni els eslògans peronistes de Fets i no paraules, on precisament hi ha hagut molt pocs fets i sovint massa paraules, buides declaracions. On qui presidia un govern que s'autodefinia d'esquerres ha fet una política gens social, ha dut el catalanisme a camins servils de Madrid i fins i tot ha estat deslleial amb els seus companys de coalició. La política agrària no ha existit, la lluita contra l'atur ha estat d'una timidesa incomprensible i el conjunt de les polítiques industrials i econòmiques fent seguidisme del PSOE ens han situat a la cua del redreçament econòmic d'Europa. S'han elaborat unes lleis de barri que són un insult a la cohesió nacional: només afecten poblacions mitjanes i grans de Catalunya per així poder rascar vots, i obliden el país extens.

Aquestes properes eleccions seran sota el signe del nacionalisme i del catalanisme, per fer-lo més gran i potent o per llimar-lo i oposar-s'hi. Res de nou, sempre que hi ha hagut llibertat el retorn al propi ser del país s'ha imposat. Des de 1901 amb l'origen del catalanisme polític fins al present.

Els joves d'avui s'han format millor, han viatjat, parlen idiomes, no són uns reprimits, no tenen por, s'han educat –nois i noies– amb democràcia i estimen la llibertat. No els agrada qui sembla delator constant de l'altre per ser nacionalista o independentista. Són catalans, amb totes les variacions i barreges que hi ha, i volen continuar sent-ho. Per això, malgrat tot, escepticisme inclòs, confien en una arma infal·lible per ser lliures. La democràcia. Ells veuen tota aquesta gent grisa de mentalitat decimonònica que han fet de la política la seva professió com eterns opositors a funcionaris espanyols. A ser majordoms de l'amo, la veu de l'amo a Catalunya.

El lema d'Òmnium, Llengua, cultura, país, inclou la gran majoria de les generacions educades amb llibertat. Qui no tingui com a capçalera del seu programa electoral aquest reclam vague i extens, alhora ambiciós, recollirà vots, més o menys, però serà pa per a avui i misèria per a demà.