Teorema del desconcert

El nacionalisme d'ordre ha posat el concert econòmic en l'agenda política. Me n'alegro. Faria mal fet, qui ambiciona un país més lliure i pròsper, de no celebrar la bona nova. Els ha costat trenta anys verbalitzar-ho, als de Mas. Però com fa la dita, mai no és tard quan arriba. Ja deia Samaranch que el que és important és qui remena els quartos, la resta és la xocolata del lloro. El que em sorprèn és que canviar de parer els hagi costat trenta anys, que demanar allò de què els bascos ja gaudeixen des del primer dia els hagi estat tan difícil d'assumir, tot i els avantatges manifestos i contrastables durant aquest temps. Especialment visibles per a Mas, qui, entre altres molts càrrecs, havia estat conseller d'Economia del president Pujol, que també era el meu president, com no passa ara, i a qui els nacionalistes d'ordre consideren usurpador d'una trona que els correspon a ells, en exclusiva, per dret genètic. El que em neguiteja, bo i aplaudint el sobtat reclam del concert, és com pensa articular Mas aquesta demanda. Vull dir que el tuf tacticista s'ensuma des de la trinxera. Sobretot després que en les converses gravades als amics Prenafeta i Alavedra, dos patriotes caiguts en desgràcia, se sabés que Mas estava molt preocupat perquè la negociació del finançament anava... bé, massa bé! Per contra, jo pensava que anant bé sempre seria tirant a malament, perquè si les regles eren les del nou estatut, anàvem servits, tal com havia expressat l'eurodiputat Ramon Tremosa, que abans de tornar a fitxar per CiU va publicar un interessant estudi en què deixava com un drap brut el nou sistema de finançament pactat per Mas i Zapatero. Ara bé, cal reconèixer que Mas no va sortir del guió, lleial a la recepta d'Alavedra. Passés el que passés, calia dir que l'acord era una autèntica abaixada de pantalons. Però no està malament, que aquells que van renunciar al concert econòmic –els bascos del PNB sempre expliquen l'estupor que els causava Miquel Roca quan els tractava de convèncer que això de recaptar diners era impopular i un enfarfec– admetin implícitament el monumental error. Si fos a propòsit d'esmena, oli en un llum. Però, si acaben sent focs artificials...