És molt xulo, xulíssim...

Jo diria que vaig sentir l'expressió en boca d'un adult, per primer cop, a l'amic i admirat Albert Espinosa. Parlava d'una pel·lícula. Va dir: “És una pel·li molt xula”. I com que l'Albert Espinosa és un creador involuntari de tendències, la paraula xulo va fer fortuna. I es va estendre. I cada adult (dels que porten un nen a dins, que són legió) va decidir adoptar-la. Ara el xulo s'ha convertit en plaga bíblica i és impossible d'eradicar, com és impossible d'eradicar el mosquit tigre. Ni les campanyes ni la prevenció serveixen per a res.

Molts de nosaltres hem dit “que xulo”, sí, però quan érem petits. I els grans per dirigir-se a nosaltres també la feien servir: “Apa, Emparito, que xulooo!”. Quan els petits ens fèiem grans, els grans ja no ens deien “que xulo”. (Ens deien “que guai”, també és veritat).

Ara, vaig a la botiga de roba interior i la mercera, amb aquell ull clínic que sempre ha tingut, entra a l'emprovador i diu: “Molt xulo. Et queda superxulo”. Parlo amb el showman de la tele. Li dic que em va agradar molt el programa que va fer ahir. “Sí”, contesta ell, tot content. “Ahir ens va quedar un programa molt xulo. El d'abans-d'ahir no va quedar tan xuli, però el d'ahir sí. Molt xulo”. A la botiga de sabates la dependenta em diu que aquestes que em vull emprovar són “xulíssimes”.I al restaurant, el sommelier em porta el vi que li he demanat. Com que client i sommelier sempre tenen ganes d'enraonar del vi demanat, el sommelier acluca els ulls i fa: “Aquest vi és molt xulo”. I afegeix: “És d'un celler que fa coses molt xules”. Li demani l'ampolla que li demani, és una ampolla xula d'un celler xulo.

Com que les coses només poden anar més malament, suposo que no falten gaires dies perquè els premis Nobel de la Pau donin les gràcies pel guardó amb les paraules: “M'heu donat un premi molt xulo”. I que el portaveu dels guanyadors de les eleccions al Parlament de Catalunya diguin que ha estat “una victòria molt ajustada però molt, molt xula”. Que xulo, pensaré jo.