Labordeta!

La memòria és traïdora i necessitem exercitar-la perquè no ens quedi anquilosada. Però a vegades tenim autèntics forats negres que ens fan pensar on teníem el cap aquell dia que va succeir un determinat fet del qual no guardem record. També és cert que la memòria és selectiva, de manera que esborrem els fets negatius, i en canvi tenim detalls sorprenents dels positius. Pensava en aquestes disquisicions a propòsit de la mort de José Antonio Labordeta. De les vegades que l'havia vist en directe, recordava especialment un recital de Màlaga de l'any 1977, quan hi feia la mili. El pavelló era ple però el públic estava fred, i amb un meu company asturià vam cantar i cridar “Labordeta!” fins a perdre el nord i alguna cosa més. Doncs ara, el vademècum de la cançó d'autor que és en Xevi Planas, m'ha fet memòria que l'any 1988 vam estar dinant amb Labordeta a Ca la Marieta de Girona. Navego pel subconscient i no trobo rastre de la trobada, i em sap molt greu. Bé, el seu Canto a la libertad era una cançó de capçalera durant aquells anys, i escoltant-la de nou encara penso que és una de les millors cançons de “protesta”, plena de futur i d'encoratjament. A Catalunya, teníem Raimon, Llach, Ovidi, Quico, etc., però en altres territoris de l'Estat era difícil trobar cantautors amb la força i el tremp d'aquest mestre, cantant i polític que de la llibertat en va fer cavall de batalla. Crec que va ser Camús qui va dir que el segle XX era el de les revolucions traïdes. Labordeta va ser coherent fins al final, i amb el seu famós “a la mierda” als diputats del PP va recollir el sentiment de molta gent. El seu comiat ha estat un dels més multitudinaris dels que es recorden a Aragó.

“Habrá un día en que todos,

al levantar la vista,

veremos una tierra

que ponga libertad.”